jueves, 19 de junio de 2014

VI CARA AMON I SKYRACE VILALLER

Enllaç a classificació lliga CEAR
Classificacions Cara Amon
Classificacions Skyrace Vilaller 34km
Classificacions Skyrace Vilaller 21km



És època de curses de muntanya, i ho demostra el fet que en menys d'un mes s'han celebrat dos de les més importants i clàssiques de les nostres terres: la Cara Amon, i l'Skyrace Vilaller-Montanuy.
La primera, tornava a recuperar el traçat original, després de les modificacions realitzades per complir amb les distàncies oficials, o el mal temps de l'any passat; la segona, ben al contrari, s'escurçava respecte a altres anys i deixava enrera la distància de marató.
En la primera, va participar l'Albert Palacín, demostrant un cop més la seva facilitat per encarar desnivells positius, i la Laura Castellarnau fent una molt bona vuitena plaça en categoria femenina.


En la segona, repetia l'Albert, i a més s'afegia Carlos Cierco i el Josep Monforte en la distància llarga de 34km, mentre que en la distància de mitja marató, Víctor Romero ens representava.



Aquí teniu la crònica, un tant especial i diferent, feta pel Víctor:

Si ets aficionat i afeccionat al trail running, i a més ets ribagorçà, no hi ha una excusa millor que realitzar aquesta Skyrace de Vilaller per sortir a fer un tomb i disfrutar de les nostres muntanyes. Si no ho ets, però tens un familiar tarat que s'inscriu en curses així, l'Skyrace de Vilaller és la millor excusa per anar-lo a animar dalt del cim.
El Vallibierna o el Comadelo són llocs màgics on ningú diria que s'hi pugui celebrar una cursa. I això és PERQUÈ EN REALITAT EL CORREDOR ÉS UN PUTO HEROI ANÒNIM QUE MEREIX LA GLÒRIA, HÒSTIA.
Feu cas al corredor. Mimeu-lo, venereu-lo, aneu-lo a animar, o, si voleu, us en foteu d'ell a la cara, però veniu a veure'l en curses així perquè la veritat és que l'ambient cada cop va a menys. És una realitat palpable: tant els corredors locals inscrits, com el públic assistent, han disminuït en aquest tipus d'esdeveniments. D'aquí a poc el corredor i les curses seran com el bestiar, un complement rural subvencionat gràcies al seu component etnogràfic, i aquestes curses, que podrien donar una petita alternativa al turisme, acabaran per desaparèixer. Aleshores, les muntanyes, per fi, seran nostres, dels ribagorçans, i podrem disfrutar-les des del bar. Però malauradament no existirà l'Skyrace de Vilaller, i jo no podré escriure cròniques…


Perquè sí, amics lectors, això era una crònica d'una cursa, però avui no em venia de gust parlar de lo dur que va ser la pujada, ni del moment gloriós de l'arribada, ni il·lustrar-ho amb dades. Avui necessitava fer una reflexió en veu alta, doncs en un moment en què se suposa que l'esport ha explosionat i que cada cop més gent el practica, només he vist un retrocés en les 2 curses on m'he inscrit aquest any. Falta públic i falten molts dels corredors que surten a entrenar, o simplement a passejar, sobretot, locals. Si l'activitat hagués quedat obsoleta, ho entendria, però no crec que sigui el cas. Si és una qüestió de diners de les inscripcions, existeixen alternatives més barates, com inscriure's en els centres i els clubs esportistes i aprofitar els descomptes. Si és per una qüestió d'oferta massa amplia de curses en el calendari, d'acord, però és que si un no es deixa seduir per la Skyrace de Vilaller, poques curses ho faran.

I si simplement no ve de gust ni a públic ni a esportistes, doncs haurem de buscar una altra excusa per no quedar-nos a casa “intermomificats”. De tant en tant és bo quedar i que ens toqui l'aire.