II CAMINADA ENTRE NOGUERES, 26-10-2013

Dissabte es va cel.lebrar la II Caminada entre Nogueres, una caminada popular que organitza l'Ajuntament de Tremp i que té un recorregut de 26 km amb un desnivell acumulat d'uns 1.700 m. La sortida va ser a les 8:00h des de població de Pont de Montanyana i l'arribada a Tremp, un recorregut que Percha va fer en 2h33', aconseguint la 1ª posició!!!



Xª CARRERA POR MONTANYA PEÑA CANCÍAS, 29-09-2013

Aquest Diumenge es va cel.lebrar a la localitat de Fiscal, Osca, la Xª edició de la Carrera por Montanya Peña Cancías, una cursa de 25 km de distàcia i uns 2.600m de desnivell positiu i negatiu acumulat, amb un recorregut que travessa boscos, prats alternant  camins i pista forestal i que puja fins al cin "Peña Cancías" de 1.928m, en definitiva, un recorregut molt variable i molt dur. Percha va participar-hi, i tot alguns problemas físics, va acabr en 21ª posició amb un temps de 3h05'50".

Enhorabona!!!

tots els resultats;

http://www.carreracancias.com/resultados-2012/

ULTRA TRAIL SERRA DE MONTSANT (HALF 44km), 18-10-2013

Uns 90 corredors van participar aquest dissabte en el Half Trail Serra de Montsant, proba que tenia un recorregut de 44 km i un desnivell positiu de 2000m. Aquesta cursa formava part d'una serie de curses, amb diferents distàncies, dins de l'Ultra Trail Serra del Montsant, curses que recorrien part del Parc Natural de la Serra del Montsant.

Ernest va participar-hi, i tot i la calor, va acabar en la 20ª posició de la general, el 13ª de la seva categoría, amb un temps de 6h00'18".


tots els resultats:

http://www.naturetime.es/ftp/353_20131020095728.pdf

CRÒNICA ULTRA TRAIL SERRA DEL MONTSANT (HALF 44km), per ERNEST

El dissabte, 19 d'octubre, vaig anar a córrer la Half Trail Serra del Montsant. La sortida era a Cabacés a les 12,00 h. i l'arribada a Cornudella de Montsant, amb un desnivell de 2000+ aprox.

Tot i estar núvol, la temperatura era alta i la sensació de molta xafogor.

Els primers 23 km., que vaig fer en 2,35 h., van anar prou bé, però el més dur encara havia d'arribar. A partir d'aquest moment vaig començar a tenir rampes a les cames i vaig decidir caminar els trams més pendents. Poc a poc i gràcies a la col·laboració d'un altre corredor, vaig poder acabar en condicions i en 6,00 h.

Cal dir que la organització va ser impecable en tots els sentits. Traçat molt ben marcat, seguiment on-line perfecte, avituallament molt correcte i molts voluntaris que van fer possible que la cursa fos un èxit.

CRÒNICA TRAIL COMTES d'ERILL, per Victor

Fi de temporada: Trail Comtes d'Erill

Corrent amb el Carlos Cierco, principis dels '90

Ja fa un temps que em va donar per competir. La primera cursa oficial va ser aquest abril fent el recorregut curt de la Faiada. Em vaig estrenar nostàlgic, tot recordant els vells temps de les olimpíades infantils; d'aleshores ençà no havia lluit dorsal... ni serrell al cap. El serrell ja no té remei, els implants són una broma pesada que li han pres a actors com Nicolas Cage i John Travolta, però he solucionat el tema del dorsal amb un estiu intens d'acumular entrenaments, competicions i brics de caldo Aneto. Això sí, no he après a penjar-me recte el maleït número.

Vaig començar prenent-m'ho com una experiència diferent, i al principi no podia evitar trobar-me un estrany, però l'ambient em va anar conquerint. Desprès van venir les ganes de donar el millor de mi deixant que l'esperit competitiu s'obrís pas. Els resultats han estat inesperats (he aconseguit dues setenes places).

Pensava que al mes d'octubre ja aniria amb crosses, però no, m'aguantava dempeus, i volia acomiadar la temporada amb un resultat especial. Vaig decidir que havia de provar-me anant una mica més enllà, entrar de ple en el joc de la competició des dels metres inicials.

Així arribem a la UT Comtes d'Erill. Per alguns era la cita de l'any. Una bestiesa de cursa no apta per a tots els corredors, on per descomptat m'incloc (ni més ni menys que 80 km!). Malgrat tot, van crear una mini versió de 18 km i 950 de desnivell positiu, una autèntica temptació feta a casa. No hi havia molta gent inscrita i intuïa que podia quedar entre les 6 primeres posicions, o com a mínim fer una cursa complerta.

Vaig passar les últimes 3 setmanes entrenant-me per a l'ocasió, provant el recorregut, fent entrenaments de qualitat, estiraments diaris, i tot allò que posa a la revista Runner's World.

El dissabte dia 12 a les 5 del matí em vaig aixecar per esmorzar 3 hores abans de l'inici de la cursa, com marquen els manaments de Fermín Cacho (abans que Fermín Cacho es mengés a Fermín Cacho). En aquelles hores de la matinada un encara es pregunta per què fa el que fa, d'aquí que la gent a l'atur no acostumi a llevar-se tan d'hora.

Vaig sortir de casa corrent per escalfar. Un quilòmetre i vàries sèries de velocitat desprès em trobava amb els companys de cursa a la confraria de Sant Sebastià; amics de casa, del CEAR, del CAR i del CEV a més de cares desconegudes. Em miro amb admiració la gent que ha preparat el repte majúscul i això em fa oblidar una mica el meu propi repte, o sigui, quedar entre els 6 primers, així em trec pressió.

A les 8 comença la cursa. Els participants de les dues modalitats sortim alhora. Em col·loco entre les primeres fileres per controlar la gent que portarà el pes de la cursa. És una posició nova per a mi, sempre m'havia plantejat les curses de menys a més. De molt menys a més, vaja. O sigui, des del darrera de tot.

De seguida comprovo que hi ha un grup de 5 corredors que prenen la iniciativa. Se'm fa difícil agafar-los però miro de no perdre'ls de vista, conec les meves virtuts i els trams plans no són una d'elles. Sóc el sisè, així que estic complint els objectius, però he començat més fort de l'habitual i no sé com respondran les cames.

Els 2 km inicials són totalment plans, els 4 restants formen tobogans trenca-cames. El veritable desnivell comença a Llesp i acaba passat Irgo, moment tàctic on crec que podria remuntar, si no és massa tard.

Un corredor del grup davanter es para per esperar a algú i el passo. Tan de bo fos tot així de fàcil, o no, potser llavors no tindria gràcia.

Al Camí de l'Aigua ja corro totalment sol pels seus ziga zagues divertits. Mantenir la cinquena plaça pot ser un gran objectiu. Arriben el petits ponts de fusta i amb ells les rampes de pujada on em sembla veure al grupet. És un bon senyal.

Desprès de la pressa de Llesp tornen els trams plans de pistes amples, baixo el ritme per beure una mica i descansar les cames. Ja no veig al grupet capdavanter, se'ns dubte li han fotut fort.

Comença la pujada on hauria d'activar les meves armes, però potser he estat massa conservador. Realitzo els primers km de pujada per pista ampla amb la mirada centrada en els meus peus i la concentració fixada en córrer en tot moment.

La pendent augmenta per un corriol i veig davant meu al primer despenjat del grup capdavanter. El passo. Ja vaig quart. Camino a estones tan ràpid com puc per zones de prats inclinats on em trobo un altre despenjat. Aquest em costa més passar-lo, sembla que ha accelerat així que m'ha vist, però pujo més ràpid que ell. Ara vaig tercer.

Sento al darrera meu el soroll d'uns pals de trekking cada cop més a prop fins que dues cames d'atleta pro ajudades per bastons es posen a la meva alçada, no puc aixecar més la vista, sé el que vindrà i em resigno a perdre una posició, és impossible seguir el seu ritme. L'home desapareix i en el seu lloc apareix un altre competidor en l'horitzó. Aquest no se'm escapa, penso, he de recuperar la tercera posició. LA TERCERA POSICIÓ! Fins fa poc lluitava per fer bona cara i ara tinc a tocar la tercera posició!

Foto de l'Alejandro amb Vane animant

Abans no pugui atrapar-lo arriben els murs de l'església d'Irgo on es troba l'únic avituallament. Aquí sé que perdré temps, sóc dels que necessiten fer un kit kat. Passada l'última corba sento la Vane animant-me! L'Alejandro em fa fotos i un grupet de gent del país m'animen a tope. Agraït agafo un vas de beguda isotònica disposat a quedar-mi tot el matí en aquell paradís. Tito, però, no està disposat a deixar-me descansar. Em diu que si continuo corrent aconseguiré la segona posició. De fet pràcticament m'obliga a seguir, li dono el vas que quasi no he tastat, agafo un tros de plàtan i cap amon ple de motivació. Adéu al paradís. GRÀCIES GENT!

SEGONA POSICIÓ! No anava quart? Doncs no, la màquina de pujar era el primer competidor de la Ultra, i el tercer de la trail ha parat a l'avituallament, però ha sentit tota la conversa amb el presi del CAR i em persegueix.

SEGON, SÓC SEGON! M'emociono tant que m'ofego, i el plàtan tapa el poc aire que accepten el meus pulmons. Per uns moments penso que m'avançarà l'home que ve al darrera, i li facilito la maniobra, jo estic per demanar una ambulància, o potser ell domina la tècnica del boca a boca, però la sola idea em fa recuperar l'alè.
Arribo a una pista ampla amb vistes espectaculars de l'ermita de Sant Salvador, toca el sol, les meves cames es troben força bé i els pulmons s'han recuperat del tot, ha estat una mala passada de l'emoció.

Un cop a l'ermita comença la baixada de veritat per un terraplè inclinat i divertit. El meu perseguidor es limita a seguir-me, em conec la zona i les meves passes avancen segures en mig de moreres i pins joves. El pitjor es haver d'acotxar-se per passar els vaquers de filferro que separen els camps. En un d'ells se m'enganxa el bidó, el fa caure i he de recular per repescar-lo, en aquell moment m'avança el meu perseguidor. No és el mateix que em seguia des de l'avituallament, és un que he avançat pujant. Seguim corrent, i veig com s'escapa una mica. Davant, no molt lluny, apareix el primer classificat. Suposo que ha afluixat i ens permet anar a tots tres més o menys junts. Això dura poc, en un tres i no res em torno a quedar sol.

Arriba un altre vaquer. Procuro que no se m'enganxi el bidó per segon cop, així que l'aixeco per fer-me un bon espai, però el puto filferro està electrificat com si fos una tortura per a corredors. Tot i així, la descàrrega em fa accelerar. Això si que és un bon motivador!

Ja en terreny del GR, desconegut per a mi, necessito la referència de les cintes en tot moment. No sempre les trobo i em perdo en un parell d'ocasions. L'últim cop em desvio uns 150 metres i he de recular. Segurament acabo de perdre les opcions de pòdium, i em relaxo una mica, no veig ningú ni al darrera ni al davant, i el Pont de Suert és a tocar. Fins i tot em paro un parell de cops per lligar-me les sabates. Vaig molt còmode de cames i de cor, i he fet una bona cursa. El somni del pòdium ha estat a prop.

Arribo al “campo de la botella” i em trobo amb Mateva. Li pregunto la posició i em confirma que continuo tercer. SÓC TERCER! Ara si, ja res pot fallar, fins i tot tinc les cames preparades per fer un sprint final en cas que sigui necessari. Travesso el poble i a l'arribada esperen els incansables suporters: Tito, Vane, Àlex, Gerard, Maje, etc.

Anys '80 compartint pòdium amb el presi del CEAR

Ho he aconseguit, he fet el millor final de temporada que m'hauria imaginat mai!

L'únic que em fa por es haver deixat el llistó massa alt per la propera, en cas que n'hi hagin més de temporades. Mai es sap si disposaré del temps i la motivació que he tingut en aquesta. Tot i així sempre em quedarà el pòdium, i la gent em recordarà com el crack que un dia va aconseguir una tercera plaça, i dirà: “aquest podia haver estat una màquina del trail running”, i...
D'acord, ja em prenc la pastilla. Tornem a la realitat. Va ser una cursa on faltaven moltes màquines de l'especialitat, però l'oportunisme és de vegades una virtut. De vegades.

Això és tot! Propera estació: Sant Silvestre, si tot va bé. Abans, però, dir-vos que no us perdeu les aventures d'una comarca tan interessant com l'ALTRA RIBAGORÇA. En breus tindreu notícies. Estem enllestint una petita guia.

TRAIL I ULTRA TRAIL COMTES d'ERILL, 12-10-2013

Aquest Dissabte 12 d'Octubre es va cel.lebrar, amb sortida i arribada al Pont de Suert, la TRAIL COMTES D'ERILL (TCE) i l'ULTRA TRAIL COMTES D'ERILL (UTCE), una de les probes més importants i esperades de la temporada pels corredors de muntanya ribagorçans, ja que és la 1ª ultra que s'organitza en aquest territori. Les curses, que organitza el CEAR, ( amb l'empresa BACK IN TRACK), va reunir uns 115 corredors.

Pel que fa a la TCE, 45 participants van còrrer pels 18 km i uns 2.000m de desnivell acumulat del seu recorregut, entre ells 2 socis del CEAR; Victor ,que va aconseguir una meritòria 3ª posició, i Ivan.

-Victor Romero; temps 2h04'09"/ 3ª posició
-Ivan Garcia; temps 2h33'31"/ 16ª posició

Tots resultats TCE:

https://www.inscripcions.cat/utce2013c/classificacions


Pel que fa a la UTCE, 70 corredors van desafiar els 80 km i els 11.000m aprox. de desnivell acumulat, entre ells 3 socis, encara que solament 2 van podre finalitzar-la, Montse i Alex, ja que "Percha" va haver d'abandonar per problemas musculars. Destacar la 2ª posició de Montse, (que és com la 1ª posició), ja que va creuar la línia d'arribada juntament amb la seva companya Marta Rosell, que va ser 1ª.

-Montse Coll; temps 14h21'33"/21ª General / 2ª Fémina
-Alex Iranzo; temps 1503'27"/ 24º  General/ 21º Sénior
-Carlos Cierco; abandona

Tots els resultats UTCE:

https://www.inscripcions.cat/utce2013/classificacions





Sortida de la TCE i UTCE



III VERTICAL ARAN, II MEMORIAL TONET, 06-10-2013

Aquest Diumenge es va cel.lebrar a Vielha la III Vertical Aran, II Memorial Tonet, una cursa d'uns 1.200 m de desnivell positiu en 4,5km de distància, i que té com arribada el pic del Montcorbison (2.170m). Tot i el dia cobert amb bromes baixes, habitual de la zona, 3 socis del CEAR van desafiar el mal temps i van anar a participar en aquesta prova, on van trovar-se una seixantena de participants, entre ells, el campió, Agustí Roc.

Els resultats dels nostres:

-Albert Palacin; temps 1h10'30", posició 27
-Gerard Subirà; temps 1h13', posició 33
-Marc Garcia; temps 1h17', posició 44

ENHORABONA!!!!

tots els resultats;  https://www.facebook.com/photo.php?fbid=675244209167201&set=a.549454901746133.129828.100000448849496&type=1&theater

CRÒNICA III VERTICAL ARAN, II MEMORIAL TONET, per Marc Garcia

III VERTICAL ARAN  (II MEMORIAL TONET)

 

... o  com passar d’una excursió a un Km vertical passant per la fira de Les.

 

El diumenge havia de ser un dia d’excursió.  Havíem planejat de fer la travessa de Senet a Barruera  l’Albert, mon cunyat Toti i jo, ja havíem quedat i tot quan apareix el “liante de turno” de Gerard...

-          “Demà fan una cursa a Vielha! Hi anem i la fem de tranquis?”

Tothom sap que “cursa” i “de tranquis” amb Gerard i Albert no és possible, i jo també ho sabia! Però tot i així em vaig deixar convèncer (no va costar massa tot cal dir-ho).

Sortim els 4 coixos (si... val a dir que no estàvem pas al 100%) de la Vall de Boí amb un dia radiant que va anar deixant de ser radiant conforme ens apropàvem al túnel de Vielha.  Passat el túnel ens comencem a fer caqueta i l’opció d’anar a esmorzar a la fira de Les va guanyant força.

Boira, fred i pluja.

Tancats dins el cotxe a la zona de sortida acabem decidint que ja que hi som ni que sigui per la samarreta ens hem d’inscriure.

Massa “pros” veig per aquí... Agustí Roc, Jordi Marco...

Després d’un suau escalfament (que sinó em canso massa i m’entra el flato) es dona la sortida neutralitzada fins la rotonda de Vielha d’on sortirà la cursa.  Tot caminant ja veiem les primeres pales de pujada al Montcorbison per damunt de Casau marcades amb cinta.... sembla força “arrinbent” , que diuen es aranesi... a mi em semblava que desplomava i tot!

I efectivament, després de sortir més aviat tranquil·lets i passar Gausac i Casau comença la pujada de debò, allò si que era una “subida del porciento”!! Gerard i Albert van per davant meu i porto a Toti xafant-me els talons.

Està clar que era dia per portar els bastons, tot i que en molts trams m’és còmode anar pujant a 4 grapes.

La boira no s’aixeca, però almenys no fa fred ni plou, i la veritat és que per mí millor així, el sol i la calor em maten.

La pujada està impecablement marcada i el fet de no deixar de vista a Gerard em motiva i a estones fins i tot em trobo a gust pujant i quan el pendent ho permet faig alguna trotadeta.  Fins i tot veig a Albert, que va el primer dels 4, un moment... està menys lluny de l’habitual, això va bé!

No teníem referències ni de distància ni de desnivell, però començo a passar-les “putes” quan portem 900m+ i menys de 4km... les cames ja no donen per gaire més, i conforme s’acosta la meta i el pendent torna a fer-se cada cop més dret i relliscós el meu ritme va baixant al mateix temps que em van avançant corredors.

Finalment arribo a dalt de tot, envoltat de boira, després de 4,66km i 1.170m+, estic mort però molt satisfet !  I tot en 1:17:40! Albert ha fet 1h10, Gerard 1h13 i el Toti 1h 21.

 

 

 

CRÒNICA CAMINADA DEL PORT- MEMORIAL JUNJO GARRA, per VÍCTOR

Ara que m'ha donat per fer un descans en el món del trail footing, i així ho havia anunciat en aquest blog, em dedico a realitzar caminades de resistència, com la “Caminada del Port”... i corrents. La vida és un xic contradictòria. Això ens ensenya a no refiar-nos-en de la informació que pulula pels blogs i per Internet. Com a mínim, no us en refieu de la informació d'aquest blog.

El fet de saber que calia preparar una distància llarga de muntanya a finals de temporada em va portar a provar noves disciplines, com són les curses curtes d'asfalt. Aparentment és un raonament sense molta lògica, una cosa no té massa a veure amb l'altra, ni en distància ni en superfície, així que tampoc us en refieu de la meva lògica. Jo no me'n refiava dels meus turmells i si em matxacava per muntanya arribaria a la cita molt tocat.

El cas és que de forma il·lògica (o no) em vaig inscriure a la Cursa de la Mercè. És una competició popular de 10 km teòrics on l'objectiu bàsic és esquivar milers de participants (es van inscriure 17 mil ànimes). Són 10km teòrics, però n'acabes fent 12 degut als ziga zagues indispensables per avançar la gent.

Era la meva primera cursa per asfalt i em van situar al darrera del tot perquè no tenia cap registre anterior, al calaix 8, així que vaig passar l'arc de sortida a 4 o 5 minuts de l'inici oficial. Se'm va fer una mica estrany tot plegat, però entretingut. Malgrat el temps que es perd trobant un ritme constant entre la gentada (feina utòpica), vaig fer un temps real de 44:14, prou bé! Espero que ara em tinguin una mica més en compte i pugui córrer al costat de gent del meu registre sense haver de pujar-me sobre la vorera per avançar, tot i que sospito que els runners es situen allà on els hi rota.

I dels 17 mil participants de la Cursa de la Mercè, a les 45 persones de la Caminada del Port. Penso que aquí es troba la diferència: en un lloc són “participants” anònims que formen una massa de “runners”, en l'altre són “persones” més o menys properes que formen un grupet d'aventurers retent homenatge a l'alpinista Juanjo Garra. Però no em feu cas, és una distinció subjectiva.

Sigui com sigui, la Caminada del Port és una petita aventura proposada per la gent del CEAR, el CEV, els Volentaris de la Val d'Aran i els ajuntaments, extreta d'una idea original d'en Quique Farrero. 45 km i 1800 metres de desnivell acumulat així ho indiquen. Travessar el camí del Reganxo direcció Vilaller sota la lluna plena seguint el llum d'un frontal forma part de l'aventura; patejar la vall de Barravés sencera suportant el canvi de temperatura de la matinada, és una aventura; i enfilar-se al port de Vielha allà on comencen les muntanyes escarpades de Mordor, és tota una experiència.

L'aventura arriba al clímax en aquest últim tram. Pujar el port i baixar-lo és creuar el vèrtex que marca el bon temps del clima atlàntic, un esforç titànic tenint en compte que molts de nosaltres portàvem 30 kilòmetres a les cames. Tampoc se'n lliuraven els 40 aventurers que van sortir de Senet. A tots ens esperava en aquest punt el major desnivell acumulat de la caminada, un regal final entregat com una clatellada desprès de guanyar-nos-la en una rifa d'hòsties. Aventura en estat pur allà on les llegendes diuen que els ribagorçans hem perdut terres frontereres en competicions similars contra els veïns de la Vall d'Aran (si no sabeu de què us parlo, llegiu el post anterior). Aventura en estat pur allà on hi ha camuflat un tros d'història recent tot pujant pel port, on la concentració de búnkers de l'època franquista és notòria (diuen que formaven part d'una línia de defensa preventiva, no fos cas que als europeus dolents els hi donés per conquerir un país que agonitzava)

Suposo que tots els que ens vam trobar a les 4'30 del matí a la Confraria de El Pont de Suert tenim una història de l'experiència. La meva és l'aventura d'un menja-gos, dos gormands i un crema-sants, espècies autòctones de la Ribagorça que van unir forces per fer camí. És la història d'un vàter a Senet cedit per cortesia dels familiars de la Fonda Mas, i és la història d'un caldo tetabrik “Aneto” carregat a la meva motxilla. Pel camí vam trobar aliats, i a cada avituallament voluntaris de luxe, gent increïble com els germans Franco de Vilaller que desprès havien d'anar a obrir la Fonda Mas, com José Luís de la Carnisseria Porté-Stop i tants d'altres; o esforçats organitzadors com Xavi Porté, Mateva, Míriam, o la gent del SEM que van fer que l'aventura fos més fàcil.

La meva és una història de tantes altres, i en totes només una persona va arribar primer, el Percha, fent un carrerón, però tots els demès vam ser els guanyadors d'una experiència única.

Les curses d'asfalt estan bé, ara jo ho sé, però les de muntanya en una nit i un dia com el que vam tenir són especials.

I ara si, tanco la primera temporada de trail footing. Prometo que és l'última cursa de muntanya d'enguany, prometo no inscriure'm a la germana petita de UTComtesd'Erill, de 18 km i 980 metres de desnivell positiu...

CAMINADA DEL PORT- MEMORIAL JUANJO GARRA, 21-09-1013

Aquest dissabte al les 5.00 de la matinada es va donar el xiulet de sortida a la I Caminada del Port- Memorial JUANJO GARRA, organitzada conjuntament entre els ajuntaments, el CEAR, el CEV, i el Voluntàris Vall d'Aran. Aquesta és una caminada de resistència que uneix les poblacions de Pont de Suert-Vilaller-Senet-Vielha, tot travessant pel Port de Vielha. Hi havia dos recorregunts; un de 45 km de distància entre El Pont de Suert i Vielha, i un altre de Senet a Vielha de 23 km. Uns 85 participants, entre les dos modalitats, van disfrutar d'un recorregut ple d'històries i d'un dia magnífic per disfrutar de la muntanya, i del molt bon ambient de la prova.

Pel que fa a la participació dels socis del CEAR, 6 van ser els valents que van pendre la sortida des d'El Pont de Suert. Entre ells, destacar a Carlos Cierco, (Percha), que va ser el 1er classificat.

ENHORABONA A TOTS!!!

-Carlos Cierco; temps 5h59'45"/ 1er Absolut
-Victor Romero; temps 7h12'53"/ 8º General/ 7º Sénior
-Josep Farré; temps 7h46'53"/ 11º General/ 9º Sénior
-Ivan Gracía; temps 9h27'53"/ 27º General/ 22º Sénior
-Lluís Florit; temps 9h41'21"/ 29º General/ 23º Sénior

tots els resultats;

https://www.inscripcions.cat/caminadadelport2013/classificacions

CRÒNICA "CORSA 15 PÒBLES", per Ernest

El passat dia 25 d'agost vaig fer la Cursa dels 15 pobles. Hi vaig anar sol perque els que havien de ser els meus companys de cursa finalment no van poder venir.
Vaig sortir de Gimenells a les 5.30 h. per poder recollir el dorsal a les 8,00 h. a Es Bòrdes. Un amic que m'acompanyava em va portar el cotxe després fins a Viella.
En arribar a la Vall d'Aran hi havia molta boira i una temperatura de 9 graus. Tot indicava que faria bon dia per córrer, poca calor i el cel cobert.
A les 9,00 h. vam sortir. Els primers 500 metres vaig anar amb un grup de 9 corredors, entre els quals hi havia l'Alejandro, del CE Vilaller, que va quedar primer en la categoria de veterans. Només vaig poder seguir-los els primers metres de pujada. A partir d'aqui vaig fer la cursa en solitari fins a la meta, gaudint de les vistes i del suport del públic.
Vaig arribar a la meta en 2,05 h., en 9ª posició de la classificació general.
L'organització va estar bé en general. Els avituallaments eren correctes i la senyalització ben feta. Només una pega: l'aigua de les dutxes podia escaldar un pollastre!!
A les 13,45 h. tornava a ser a Gimenells, a taula, amb un bon plat de macarrrons.

 

 

 

CORSA DES 15 PÒBLES, 25-08-2013

El cap de semana passat es va cel.lebrar a la Vall d'Aran la XVII edició de la Corsa des 15 Póbles. Es tracta d'un recorregut de 21 km i un desnivell acumulat de 2.500 m, que amb sortida a la localitat de Es Bordes i amb arribada a Vielha, passa per un total de 13 pobles més, recorrent els diferents camins que uneixen aquestes poblacions. Un total de 153 participants van acabar la prova i entre ells el nostre representat Ernest, que va acudir sol a aquesta cita. Ernest va fer una gran cursa anat sempre entre el primers corredors i acaban finalment en la 9ª posició de la general i en la 8ª de la seva categoria, amb un temps de 2h:5':15".

ENHORABONA!!!


Tots els resultats; http://www.corsa15pobles.org/clasificaciones/clasificaciones_2013.pdf

LA GORMANDA, 17-08-2013

Dissabte 17,  i dintre del actes de la Festa Major de Vilaller, es va cel.lebrar la II edició de la cursa "La Gormanda", una prova de 5'2 km i un desnivell positiu de 210 m, la qual cosa que fa sigui una cursa molt explosiva, que passa pels camins de l'entorn de la població de Vilaller, i que combina l'ambient festiu amb el competitiu, i que aquesta vegada va comptar amb una cinquantena de participants.

En representació del CEAR va participar-hi Victor, corredor habitual aquesta temporada que va tornar a fer un bon resultat; 7ª posició amb un temps de 27':39", i que sembla que "no se l'acaben les piles",  ....i que duren!

ENHORABONA !!!

Avituallament a l'arribada

CRÒNICA "LA GORMANDA", per Victor

II GORMANDA, UNA CURSA PER LA CAPITAL DE L'ALTRA RIBAGORÇA

Ara que no surto massa per les nits gaudeixo de les festes majors de dia. Per això la meva contribució a les festes de Vilaller d'enguany ha estat participar en la II cursa Gormanda, tot i estar “fora de temporada” del trail footing. Venia d'una setmana llarga sense córrer.

La Gormanda és una cursa bonica, gratuïtament bonica, de recorregut bell i explosiu pel voltant de Sant Urbà, i preparada amb el tarannà que caracteritza la gent de la que s'ha considerat “capital de L'Altra Ribagorça”.

Per aquells que no coneixeu l'Altra Ribagorça, us copio les dades que facilita la Viquipèdia:
L'Altra Ribagorça és una comarca pirinenca situada molt lluny de tot i bastant aprop de no res. Geogràficament és a l'esquerra de Catalunya, mirant el Google Maps. Els aragonesos prefereixen situar-la a la dreta d'Aragó. Es desconeixen els límits reals de la zona i les seves coordinades. Tampoc s'ha determinat quina és la seva capital. Hi ha gent que la situa al nucli de Vilaller, malgrat que la gent que ho fa viu a Vilaller. Objectivament no ens podem refiar de la dada, i no ajuda gaire el vermut casolà que prenen els diumenges; per alguna raó simpàtica els hi diuen “gormands”, tot i que no és per la seva rigorositat alhora d'abordar el tema.

Personalment me'ls crec quan diuen que Vilaller és la capital, aquell vermut no enganya.

Polèmiques a banda, La Gormanda és un duel un xic desigual entre menja-gossos, gormands i turistes. I dic “desigual” perquè no és el mateix córrer el quart dia de les festes del teu poble, com era el cas dels gormands, que fer-ho fresc, com va ser el cas dels menja-gossos de Pont. En tot cas, això era el de menys. L'objectiu principal que uns i altres compartíem era passar-nos-ho bé durant una estona agònica. Aquest és el contrasentit dels corredors, vinguin d'on vinguin.

El perfil de la cursa no enganyava, els 5km i 200 metres de desnivell positiu la caracteritzava com una cursa ràpida. Sabedor d'això, Alejandro, corredor local del Centre Excursionista de Vilaller, va prendre la iniciativa en els primers quilòmetres fent una sortida que sorprengué als experimentats corredors del CAR. La seva velocitat inicial va “treure de punt” més d'un en les dures rampes de pujada pels corriols empedrats i lliscosos. Però els atletes de Pont, amb SuperMario al capdavant, no es van rendir, i abans d'iniciar la impressionant baixada exprimiren la maquinària situant-se en les primeres posicions que no abandonarien fins pujar al pòdium de paques que havia preparat l'organització.

Per la meva banda vaig defensar el CEAR i el meu segon equip, el “Run to the Hills Team”, amb una samarreta d'Iron Maiden que poc més i em costa un cop de calor (tot i ser transpirable). Però el patiment s'ho valia, Vilaller is diferent! A més vaig aconseguir una setena plaça.

Finalment varem guanyar els 50 corredors, organitzadors, voluntaris i públic en una tarda que poc desprès es convertiria en preludi de l'apocalipsi per culpa d'una pluja intensa. En aquell moment ens van oferir com a premi una exhibició del ball tradicional Tatero.

Us hi heu fixat mai que les pubilles vesteixen una disfressa que no desentonaria en un concert de Kiss? Penseu-hi.  

PSORITRAIL RUN '13, 03-08-2013

Aquest Dissabte, i aprofitant les Festes Majors de Barruera, s'ha cel.lebrat la I Psoritrail Run '13, una cursa de caràcter benéfic en lluita amb la malaltia de la psoriasis. La sortida va ser a Barruera i l'arribada a Caldes de Boí, amb un recorregut de 9 km i 500 m de desnivell positiu, recorrent, gairebé tota l'estona, el camí que uneix aquestes dues localitats atravessant Erill la Vall.

Entre la 60ª de participants estaven 4 corredors del CEAR,que no es van voler perdre aquesta cursa benéfica, que es cel.lebra a la nostra comarca i que recorre per un camí envoltat de natura.

Els resultats dels socis;

-Israel Perez; 52':33" / posició general 6º/  categoría 2º
-Victor Romero; 55':28"/ posició general 11º/ categoría 6º
-Gerard Subirà; 56':54" / posició general 19º/ categoría 10º
-Ivan Garcia; 1h:04':26"/ posició general 31º/ categoría 18º

tots els resultats:

https://www.inscripcions.cat/psoritrail2013/classificacions


ENHORABONA A TOTS!!!

 

 

 

 



Crònica Psoritrail Run '13, per Victor Romero

PsoriTrail Run

Ara que a l'estiu li ha donat per fer d'estiu aprofito per finalitzar la temporada de trail footing. Si, ho sé, heu agafat carinyo a la meva vessant vigorèxica, però fa molta calor i els meus turmells comencen a reclamar-me una parada temporal. És hora de tornar a mirar-m'ho des del darrera, fer un petit descans i viure la trempera que ens envolta per festes majors. Es tracta doncs de practicar una altra modalitat “popular”, una mica menys sana i nocturna, aprofitant que el poble comença a omplir-se de gent. Com diu un amic, es necessita realitzar pretemporada per fer una bona marca a les festes de Pont. A més havia abandonat la bicicleta desprès d'una caiguda i el Tourmalet ens espera. Temps doncs de recuperar  el mallot del Reynolds.

Passo el forrellat d'aquesta espiral frenètica de curses populars amb una última prova, la primera edició de la PsoriTrail Run. Una cursa de 9 km i 500 metres de desnivell positiu, benèfica pels tractaments contra la psoriasis i organitzada amb la cura i l'amor que sent per l'esport la gent del CAR i sobretot el seu president. Així dóna gust.

A l'arc de sortida de la població de Barruera hi han cares conegudes, piques sans i ganes de passar-s'ho bé. L'expressió “cursa popular” pren tot el seu significat i les 65 persones inscrites, gent del CEAR, del CEV i d'altres clubs més llunyans, sortim segons la modalitat triada de caminada o cursa.

Els quilòmetres inicials són planers seguint la riba remoguda del riu Noguera de Tort pel brutal desglaç d'aquesta primavera. Ens dirigim Vall de Boí endins, com atrets per la verdor cada cop més intensa. Poc a poc ens sorprenen les primeres rampes i el nostre estat físic col·loca a cadascú en el seu lloc. El meu lloc és una posició indefinida entre la primera meitat de la classificació. Posició amunt, posició avall sembla que he trobat el meu estat competitiu entre els 20 primers classificats.

De vegades remunto posicions i m'empasso les pulsacions accelerades, mirant d'enganyar-me a mi mateix per prémer una mica més la maquinària. Sempre una mica més. I una mica més, fins que es impossible dissimular la respiració disparada. Llavors aprofito els moments de solitud per inspirar a ple pulmó deixant sense oxigen als corredors que vénen al meu darrera.

Poc després recupero les formes en els breus trams de descens que ens regala el poble d'Erill. La cursa augmenta el ritme però en aquest punt molta gent perd el rumb del traçat en mig d'un prat per culpa d'una senyalització que s'ha degut desplaçar. La resta de recorregut està molt ben marcat, tot i així no serà l'última vegada que em perdi en aquesta cursa... la competició em transforma en un autòmat incapaç de racionalitzar el traçat lògic, sóc una mena de zombi amb problemes per obrir portes; en el meu cas, però, sóc incapaç de seguir marques.

El últims quilòmetres transcorren entre planes obagues i petites rampes, vorejant l'embotelladora de l'aigua de Caldes. Accelero tan com puc. No noto la pressió d'altres corredors al meu darrera i veig al meu davant dos participants més, així que augmento el ritme. En l'últim quilòmetre, dintre les instal·lacions del balneari, tinc a tocar al Jorge, un noi jove que avança animat, suposo, pel seu pare, qui ens informa de la posició que ocupem (el 10 i l'11 respectivament, el Jorge serà primer de la categoria júnior).

“Ja m'està bé”, penso, i em limito a seguir el pas del meu acompanyant somiant en una cervesa fresqueta. Error fatal el meu. No havia d'haver pensat ni tan sols el maleït “ja m'està bé”. Només havia de seguir les marques. Però he pensat un minúscul “ja m'està bé” entre imatges de cerveses fresques. Quan me'n adono ja no n'hi han de marques, només un camí de pissarra que ens dirigeix a la Ciutat Esmeralda de Oz, o a algun lloc assemblat lluny de la cursa i de l'arc d'arribada. Ens hem desviat i el nostre destí queda més amunt. Animo al Jorge a pujar amb mi per un prat inclinat per no fer una volta enorme, i apareixem, aquest cop si, a l'esplanada d'arribada.

Veiem l'arc. Ja està, ho hem aconseguit. Però passa alguna cosa. Sembla talment com si el món fos del revés. Tothom ens dóna l'esquena i ningú se n'adona de la nostra presència. Altres corredors creuen la meta, però ho fan de front a nosaltres. Estem arribant pel darrera, en direcció contrària, com dos cracks dislèxics. Ens apropem i fem un “paseillo” per fer notar la nostra presència fins que Tito, organitzador i speaker, se n'adona del que ens ha passat.

No sé si era el número 13 del meu dorsal o és que era l'última cursa de la temporada, però sembla que he tingut una arribada a l'alçada del meu nivelazo. Si més no ha estat divertit.

Satisfet, preparo un parell de setmanes tranquil·les per tornar de nou amb més forces.

crònica de la "Vuelta al Pico de Cerler", per Victor Romero

Vuelta al Pico de Cerler

Ara que a alguns amics els hi ha donat per dir-me Forrest Gump, vull creure que és perquè surto sol a córrer, però coneixent-los sospito que també em consideren un friki per practicar trail-footing i escriure en un blog així (que no és necessàriament d'esport). Respectuós amb la seva originalitat, a mi m'ha donat per preparar mitges maratons de muntanya, com la Volta al Pic de Cerler.

I sí, hi vaig sol. Potser aquells amics no saben que, com en Forrest Gump, acabes fent pinya amb altres corredors.

Vaig conèixer al Pablo cara amon, per un corriol fresquet i enfangat que comunica les poblacions de Benasc i Cerler, abans d'arribar al segon poble, on hi havia un avituallament. Jo seguia les passes d'un altre corredor i el varem avançar, ell va augmentar el ritme. Un cop al control vaig parar per beure aigua i Pablo va continuar, però es tractava d'una d'aquelles praderies inclinades on creixen carreretes, i vaig continuar a bon ritme fins atrapar-lo, llavors va dir amb accent maño:

-Hay que guardar fuerzas para el tramo de la Colladeta.

Eren les sàvies paraules d'un “local” que es coneixia el terreny, així que vaig seguir el seu pas que ja era prou fort, sabia perfectament a què es referia: l'últim tram d'ascens era trenca cames, com els dels kilòmetres verticals, a una alçada superior als 2000 metres.

Ho sabia per què dues setmanes abans m'hi havia acostat per reconèixer el terreny. D'aquella experiència en tinc records que s'esborren ràpid. El que no se m'oblidarà és que vaig trobar l'autèntica aventura circulant per la carretera en obres del tram de Castejón de Sos, on els camions se'm tiraven al damunt i una furgoneta va envair completament el meu carril fent la seva aparició estel·lar des d'una corba tancada. La muntanya és com és, imprevisible, però les carreteres de muntanya són com són, previsiblement perilloses, i en obres molt més.

Deixant a banda les carreteres, estudiar per on passa el terreny ajuda a preparar millor les curses. Per exemple, no és el mateix córrer a 2000 metres d'alçada que fer-ho a 1000. Aquesta obvietat és per recalcar que una setmana abans vaig visitar la Cerdanya i el Ripollès, i sabent el factor “alçada” de la cursa que m'esperava, vaig preparar un entrenament per la vall de Núria i el seu famós i català Puigmal, fent part del recorregut de la mitja marató “l'Olla de Núria”, un bonic traçat que guardo com a futur repte. Podria dir que córrer a quasi 3000 metres és una experiència única, però el dia en el que vaig pujar al Puigmal només veia dos pams davant meu per culpa de la boira enganxifosa. Durant l'ascensió vaig conèixer una jove parella de ianquis amb qui vaig practicar un bloqueig lingüístic perfecte.

Per sort el Pablo no era ianqui. Ens vam conèixer el dia de la Volta al Pic de Cerler perquè és fàcil fer aliats durant les curses. Vam fer el tram de pujada junts. A cops es quedava enrere per culpa d'un mal esmorzar, però sempre que jo perdia el ritme en un pas complicat, apareixia. Només en l'última part de l'ascens li vaig perdre la pista definitivament. Just quan ja m'havia oblidat d'ell, em va avançar tot baixant, passant-me com un torpedo. Aleshores li vaig sentir dir:

-Sígueme, soy un “local” -utilitzant la paraula en un to irònic.

La seva experiència va ser un punt a favor per tirar “recte” i no haver de seguir l'avorrida pista. Els rectes tenen els seus inconvenients, arrisques jugant-te els turmells i carregues els quàdriceps amb el perill d'engarrotar les cames i fer uns últims quilòmetres pèssims. Intuïa que les meves cames estaven millor entrenades que a la SkyRace de Vilaller i malgrat això temia el fatal desenllaç; alhora, però, m'ho passava d'allò més bé baixant sota el seu aixoplug.

El vaig seguir uns quants kilòmetres fins que vaig perdre-li la pista. Sense l'orientació d'algú que es coneix la zona, vaig fer els últims tres o quatre kilòmetres sol entre corriols empedrats i lliscosos, rels traïdores i fang còmplice.

Un encreuament amb la pista principal sense senyalitzar em va despistar per complert. Llavors vaig pensar que l'havia cagat, que m'havia sortit del recorregut de forma definitiva, i que arribaria a Benasc per la porta petita amb la conseqüent desqualificació. Corria cansat i desanimat, una combinació nefasta. Endinsant-me pels primers carrerons del poble vaig comprovar que no l'havia espifiat. Tot i així els últims metres van ser un suplici.

Ja a l'arribada la megafonia crida el meu nom. Em trobo amb el Pablo i ens felicitem. Poc després apareix un amic de Pont que feia una cervesa i flipa en escolar un nom conegut. Em mira estranyat com si Forrest Gump fos un heroi, algú de qui val la pena contar una història (o el meu aspecte era més lamentable del que pensava).

Crec que els que practiquem aquest esport volem creure que la satisfacció d'assolir reptes així ens dóna la raó. Això últim no ho escric molt convençut, el que si se és que no estem sols, és impossible estar-ho.

Finalment vaig fer una molt respectable 18ª posició de 229 participants, amb un temps de 2:23:39. Fantàstic.
https://dl.dropboxusercontent.com/u/14724446/restotalespicocerler.HTML

Publicat per bilonguis a 11.52

MARATÓN "LAS TUCAS", 27-07-2013 / VUELTA AL PICO DE CERLER, 28-05-2013

Aquest cap de setmana a la localitat de Benasc s'ha cel.lebrat una gran festa de curses per muntanya, on més de 2.000 corredors van participar en les 4 probes que es van disputar; el Gran Trail del Aneto-Posets (114 km), La Vuelta al Aneto (63 km), la Maratón "las Tucas" (42 km), i la Vuelta al Pico de Cerler (22 km), i on 4 socis del CEAR van ser-hi presents:

Per una banda, Ernest, Ramonet i Mateva van participar en la distància de Marató, que en els seus 42 km tenia un desnivell positiu de 2.240 m, i que combinava els elements bàsics d'una "cursa estàndar" i els d'una cursa de semiautosuficiència, amb solament 2 avituallaments i un marcatge seguint GR i amb molt poques indicacions extres..
.
Per una altra banda, Victor va participar en la Vuelta al Pico de Cerler, tornant a demostrar que l'està agafant el "gustillo", i amb molt nivell, a això de correr per muntanya.

ENHORABONA A TOTS!!!!


Els resultats del CEAR van ser:

Maratón Las Tucas

-Mateva; 6h:16':18"/ posició: 35º general / 20º Sènior
-Ernest; 6h:22':33"/ posició: 44º general / 27º Sènior
-Ramonet; 6h:47':48"/ posició: 88º general / 58º Sénior

-CEAR; 2º POSICIÓ per EQUIPS


Vuelta al Pico de Cerler

Victor Romero; 2h:23'39"/ posición: 18º general / 13º Sènior




Moments abans de la sortida
 

tots els resultats:

 https://dl.dropboxusercontent.com/u/14724446/meta.HTML


-Crónica feta per Mateva-


.....allí estàvem, Ramonet, Ernest i jo (Mateva) preparats per afrontar aquell exigent recorregut amb pocs nervis, i personalment amb ganes de portar 1h:30' corrent, per que la cursa anigués ficant-nos a tots els corredors a lloc. Més nerviós estava Ramonet, que s'iniciava en aquesta distància i no sabia molt bé com aniria la cosa, encara que jo no tenia cap dubte de que l'acabaría i l'acabaría prou bé, (està fet un jabalí).

Pocs minuts després de les 10:00 del matí, (ens vam esperar una estona a que passes el 1er corredor de la Gran Trail, per no destorbar-lo, ja que una part del recorregut coincidia amb el de la marató), es va donar la sortida, i va passar el que tots ens temíem,, un tap, ja que 920 corredors havíem de pasar pels carrers de Benasc i seguidament començar a pujar, en fila d'un, per un camí fins Cerler d'uns 400 m de desnivell, la qual cosa va produir una aturada de la majoria dels corredors i algún comentari de queixa a l'organització al respecte. Vam acabar la "romeria" de pujada i al començar la baixada de Cerler fins a Eriste, ja comencem a adelantar a corredors, fet que ens costa alguna "tímida bronca" dels corredors adelantats, (que igual es penasaven que estava prohibit adelantar). Arribem a Eriste on hi havia bastanta gent animant als corredors i comença la pujada més dura, 1.800 m de desnivell fins la collada de La Plana. Al principi amb molta calor, però després, es va anar tapant el cel, a vegades de forma amenaçadora de pluja i broma baixa, que al final no es va produir. Anem pujant i adelantant corredors, Ramonet marca el ritme i abans del primer avituallament agafem i passem al 1er corredor de la Gran Trail, que va a bon ritme, li donem ànims i anem fent. Arribem al parking d'Espigantosa, on està l'avituallamnet, reposem aigua, una barrita de muesli, un tall de meló i seguim camí cap al Refugi de Ángel Orús.

Ramonet segueix davant, adelantant i preguntant-nos, a l'Ernest i a jo, si anem amb un ritme bo.  En un adelantament a un grup de corredors, l'Ernest es queda una mica endarrerit, nosaltres anem fent, pensant que enseguida els passarà i s'ajuntarà novament amb nosaltres, però poc a poc ens separem. Arribem al Refugi Ángel Orús on unes noies molt simpàtiques ens donen aigua, en aquell moment em fico jo al davant i Ramonet darrere, ja intuim la collada, però encara ens queda una estona. Llavors comença una part una mica més técnica, amb terreny mullat i relliscós, aquí és on Ramonet es separa una mica i tot i tenir-nos a la vista ens anem separant cada vegada més. Creuem un barranc per seguir amb una forta pujada amb molta roca i sense camí evident i on s'havien d'anar seguint les fites de pedres, aquí es pot adelantar si agafes la línea més directa, encara que és no fácil, perquè m'acosto al km 22, als 2.700 m d'alçada i a gairebé 4h de cursa i aixó les cames ho noten. Passo el collado de La Plana, encara amb neu i amb estanys pràcticament gelats, i comença un tram de baixada molt perillosa, amb congestes de neu i terreny trencat que no et permetia agafar velocitat i que t'obliga a mirar i pensar la millor traçada a seguir. En aquest tipus de terreny el més fácil és seguir al corredor que portes davant, però veig que no seguieixen la línea correcta i em fan alentir molt el pas i decideixo separar-me i tirar per una zona amb grans blocs de granit que em recorden a casa (Contraix, Punta Alta,...), ràpidament em segueixen uns quant corredors, però com que el terreny és tècnic no van tant ràpid. Segueixo baixant i al camí comencen a aparèixer arrels de pins i alguna corba pronunciada tipus Z, és un "tram disfruton". De sobte un barranc, que es converteix en un avituallament natural i on uns quants corredors fem cua per omplir els botellins d'aigua. De seguida comença un terreny menys pendent i apareixen un parell de pujades, no molt pronunciades i m'adelenten uns quants corredors, estic notan que les cames no tiren i que arribo al terreny que menys m'agrada, menjo, m'obligo a beure aigua i intento recuperar forces.

En pocs kilometres arribo al Refugi d'Estós, espero que hi hagi algo d'aigua perquè vaig sec, però em confirmen que no n'hi ha i que a uns 15' arribo al segon avituallament, em resigno i em concentro per no parar de trotar fins l'avituallament,... quan abans arribi, millor!. Ja està aquí l'avituallament, m'empleno els botellins d'aigua, menjo meló i cap a baix, uns 10 km de baixada per pista i asfalt em separen de Benasc. Torno a tirar, em deixo anar i agafo un grupet de 7 corredors, baixem fortets, i de sobte un cau a terra, dos rampes; una a cada cama. Sóc l'únic que para a ajudar-lo,.... l'estiro, l'aixeco, li dono aigua i segueixo cap a baix amb l'únic pensament de poder agafar al grup que se m'ha escapat i ni els veig. Arribo a la carretera que va de Benasc a Los llanos del Hospital, (ja sé el que queda i no m'agrada), comença l'asfat i solament queden 3-4 km que es fan llarguisims. Poc a poc adelanto als corredors del grup anterior que s'han separat i tinc a la vista a la 2ª noia, però ja no progresso més i aguanto com puc el ritme fins l'arribada, on els ánims del públic sempre et fa apretar una mica més o al menys et dona aquesta sensació. Paro el crono, 6h:16', estic molt content i satisfet, en una cursa que he anat de menys a més, com acostumo a fer.

Esperava que durant la baixada m'agafes Ramonet o l'Ernest, que baixa molt bé. Als 6' arriba Ernest, ha baixat com una moto, fins i tot a caigut, però no s'ha fet rés, ens felicitem i comentem la jugada tot esperant a Ramonet, al qui sembla que se l'estan fent llargs els últims kilometres. Ja veiem a Ramonet aparèixer pel carrer que porta a la Meta, arriba fort i content, 6h:47'. Ha tingut problemas estomacals, però ja està, ha acabat la seva 1ª marató de muntanya, que no és poca cosa.


ENHORABONA A TOTS!!!!

Mateva i Ernest comentant la cursa

Ramonet a l'arribada


 

SKYRACE, Vilaller, 30-06-2013

-CRÒNICA FETA PER VICTOR ROMERO. http://bilonguisblog.blogspot.com.es/


ARA QUE M'HA DONAT PER córrer un parell de dies per setmana si l'aspecte muscular em respecta, vaig decidir fer el salt a les curses de muntanya. Em vaig inscriure a la SkyRace de Vilaller. 21Km i uns 1340 metres de desnivell positiu, tot i que a mi em van sortir 19 km, sense agafar dreceres, eh! Era la meva segona cursa oficial -la primera va ser una altra clàssica d'aquestes contrades, la Faiada, d'11km-.

El fet d'inscriure'm semblava una bona idea un mes enrere, però un cop ha arribat la data em tremolen les mans clavant els maleïts imperdibles del dorsal. Em queda força tort. Un 390 alacaigut.

Davant el meu horitzó s'obre un món desconegut, el de la mitja marató, a més no sé com respondré en competició. La distància dels 21 km marca el límit de les meves sortides, i només l'he realitzada per entrenar específicament aquesta cursa.

Acostumat a córrer sol pel Pirineu, em sorprèn haver d'envoltar-me de gent. Em sento un estrany entre cames depilades i fortes cortesia del DIR.

Els integrants dels Club Excursionista de Vilaller acaben apadrinant-me mitja hora abans de començar, i la Núria ens treu unes fotografies segellant l'aliança dels dos clubs, el meu, el CEAR, i l'altre el CEV, ambdós organitzadors de la cursa. 

Portem un braçalet de condol per la mort de l'alpinista Juanjo Garra.

(Paràgraf de silenci)

Un cop situats a la sortida veig als integrants del Club Atlètic Ribagorçana preparats com dos feres plenes d'energia per donar el millor. Javi va fer un temps increïble l'any passat. Intercanviem unes paraules i "al lío".

La cursa comença molt ràpida. A la Faiada també vaig tenir aquesta impressió, però en aquell cas ho vaig justificar per la distància inferior. Procuro seguir a l'Oscar del CEV en els primers quilòmetres, però ell també va molt ràpid. No vull començar traient la llengua, necessito accelerar les pulsacions i la respiració progressivament, no de cop. Necessito ubicar-me, palpar el pols del terreny i creure que controlo la situació, i només puc controlar lo desconegut des del darrera. A la cua em sento còmode, ja tindré temps de trobar el meu ritme. Allò que en diuen "anar de menys a més".

El primer quilòmetre per pista deixa pas als bonics corriols de la zona de Sant Urbà direcció Montanuy. Baixa aigua i el fang es pega a les meves cames, la inclinació augmenta i el ritme dels corredors descendeix tant que es forma el famós embut. No m'importa, però així que puc començo a avançar, i sense adonar-me'n, la meva cursa ja ha començat.
El desnivell positiu m'agrada. Em sento més còmode que la canalla que fa la cursa de 10 km; a excepció dels cracks, són categories júniors que corren ràpid quan el terreny és benèvol. No és el cas i guanyo posicions. Em creuo amb l'Òscar i amb altres integrants del CEV. Continuo avançant posicions pel terreny forestal del Coll de la Forca sense haver de forçar més del convenient. A l'avituallament noto que serà un dia molt calorós i em tiro aigua pel cap. Tito, president del CAR, m'informa que vaig ben posicionat.

En aquest moment, però, hi han un parell de baixades on la gent aprofita per prémer la maquinària. Conscient que només és el principi, únicament forço per saber en quin estat estic, si les molèsties al turmell i a altres parts de la cama esquerra em venceran o no. Poso el freno i em preparo per allò realment dur: la pujada al Comadelo, una espècie de KM Vertical que comença a Castanesa.

Mans sobre els genolls i cara amon. Torno a agafar un ritme suportable que em permet avançar la gent que m'ha passat en el terreny més planer, fins i tot veig nous competidors, entre ells els del CAR. Arribo a la posició on es troba Javi i tots dos ens posem a xarrar fins al cap del Comadelo.

Al cim ens espera un avituallament com Déu mana i cares conegudes que ens saluden. Xavi s'ofereix a fer-me un massatge i jo, que em prenc els avituallaments seriosament, amb pausa i tranquil·litat, accedeixo, no cal precipitar-se per afrontar el que vindrà: una baixada infernal. Quan mirem els perfils dels desnivells acumulats només ens fixem en els de pujada, pensant que els de baixada es fan mecànicament. Gran error.

Començo amb la rutina dels passets petits, vigilant on trepitgen els peus, inclinant el cos cap enrere per no accelerar més del compte. Agafo un ritme prou decent perquè ni avanço ni m'avancen. Ja ho pagaré, ja. Novament trobo al Javi, amb qui faré la resta de la baixada, deixant enrere un parell d'acompanyants més. Entrem en la zona boscosa on una autopista de sender ens dona la benvinguda, una autopista de l'infern. Visualitzem Ginast als nostres peus, però mai acaba d'arribar. En aquell moment, a mig quilòmetre del poble, les meves cames diuen "prou" i he d'afluixar el ritme. Javi s'allunya amb un altre competidor.

Ja situat a l'avituallament del poble de Ginast, comença el meu calvari. Queden dos quilòmetres planers per una pista ben fresada. En els meus millors somnis em vaig fer la il·lusió que serien un passeig gloriós on recolliria els fruits aconseguits, però representen una baixada al pou del dolor muscular i la derrota mental.

Fins aleshores no em creia molt competitiu, però ara em sabia greu que els demés corredors m'avancessin en aquesta última part. No aconsegueixo mantenir un ritme constant, i he d'anar parant tan bon punt el terreny s'inclina lleugerament. Sento passes al darrera i prefereixo no mirar per no saber quantes posicions perdré. En l'última pujada dins el poble de Vilaller em passa la primera classificada femenina i un acompanyant. Ja m'és igual, he fet tot el que havia de fer i millor del que em pensava, molt millor! A l'arribada la gent aplaudeix i jo els hi torno agraït el gest. Em diuen que he baixat de les 3 hores, un temps discret en el resultat global però impensable fins fa poc per a mi.

Això del running en les esferes populars és més una qüestió de dedicació, i ara que m'ha donat per practicar esport a l'atur, tinc tot el temps del món, així que encara puc donar una mica més de mi. Segur.