Aquest dissabte 5 de juliol, un dels nostres socis, Víctor Romero, es va acostar a la comarca veïna del Pallars Jussà per participar
de l'Espardenyada de la Pobla, una cursa de muntanya de 21 km que se
celebrava juntament amb una caminada de 17km, fent una molt bona 14ª posició.
Aquí teniu la seva crònica:
A finals dels anys '80 un bus
destarotat ens portava fins la Pobla i Tremp per participar a les
olimpíades, córrer el cros, jugar a basquet, futbito o handbol (quan
el handbol era un esport que es practicava al col·legi). Arribàvem
tan marejats per culpa del port de Perves, que perdíem les
competicions. A més, no sé quina alimentació seguien els nens
pallaresos, però ens doblaven en massa corporal... o potser les
línies d'alta tensió pegades al col·legi Ribagorçana van fer que
la nostra generació fos escarransida.
Aquests records d'infància em
perseguien a les 7 del matí tot conduint per les boniques corbes de
Perves. Em dirigia a la Pobla per realitzar l'Espardenyada, una cursa
de 21km i 1.100 metres de desnivell, i no havia tornat a competir en
aquell lloc en vint-i-tants anys. Els meus nefastos salts de longitud
de 3'15m i els meus intents frustrats per agafar la pilota de handbol
amb una mà es passejaven en el record posant-me nerviós.
Aquest cop anava una mica més
preparat, tot i que dos dies abans havia comés l'error de jugar a
futbito amb companys de feina i tenia agulletes a les cames. Però
m'havia entrenat treballant una mica més la punta de velocitat en
les parts planes, gràcies a una competició d'asfalt de 10km. A més,
havia anat a reconèixer el circuit dues setmanes abans.
Un cop a la Pobla, els 130 corredors escalfàvem pels
camins propers a la línia de sortida, mentre l'speaker, el presi del
CAR de Pont de Suert, Tito, anava congregant-nos a l'arc.
Després
d'una sortida ràpida per pista plana, fantàstica per trobar la
posició de carrera, s'iniciava la pujada i començava l'autèntica
competició amb un desnivell positiu acumulat de 1.000 metres. D'un
patac. La pista donava pas als corriols, i dels corriols, als pendents
de conglomerats i a les grimpades, i, fins i tot, a passos amb
escales i cadenes al Salt del Llop.
Malgrat que remuntava posicions a
poc a poc, em trobava força tocat. La pujada m'estava costant més
del compte i no em podia desfer d'un perseguidor que només el podria
reconèixer pel soroll de la seva tos. Sabia que m'esperava una part
llarga de baixada, progressiva, còmoda en unes parts, i tècnica en
altres, i necessitava les cames fresques.
Al poble abandonat de Montsor no les
tenia totes. En les primeres pendents de descens, els peus patien per
fer-se lloc, i els turmells ho van notar. Afluixo una mica i sento
l'alè dels meus perseguidors més immediats. I novament la tos del
corredor anònim. Sé que perdré posicions perquè la baixada no és
el meu fort, però el corriol es converteix en pista, i puc
accelerar. Les cames van soles a un ritme alt. Arribo a
l'avituallament del Dolmen, però no veig cap dolmen, veig al locutor
del programa de ràdio La Segona Hora. Cap dels perseguidors m'ha
passat.
Aquí comença una part per bosc ràpida
i divertida, on un servidor es creu una autèntic trail runner. La velocitat
augmenta i l'adrenalina és posa al punt màxim. El camí acaba en un
pas amb cordes, a la canal del Graell, on trobo alguns participants
de la caminada que tenen dificultats per superar-lo. Els passo
borratxo d'adrenalina, com si fos en Kilian al Cervino. Continuo fins
a la casa rural del Gramuntill, gent molt maca i hospitalària; em
reconeixen de la setmana passada, quan em van oferir també aigua,
ens saludem, i cap avall.
Els últims kilòmetres planegen
seguint la vora del riu, en un camí força incòmode, però les
meves cames han aguantat i em permeten seguir un ritme alt. Cap dels
perseguidors m'ha avançat, i ja arribant a la Pobla, veig un
participant al meu davant. Accelero, em poso al seu darrera, i entrem
a meta pegats. La veu del super speaker Tito anuncia el nostre
centre, el CEAR. He acabat en 2:02 hores, fent una 14ª plaça.
L'Espardenyada és una cursa molt
pallaresa, és a dir, bastant tècnica i exigent, però alhora molt
popular. Aconsegueixen l'equilibri perfecte entre diversió i
competició. Com? tenint cura de preparar i netejar un circuit ideal
pel corredor i caminador de muntanya, i, alhora, fer bullir un
ambient festiu amb entrepans de botifarra espectaculars i cervesa
artesana. Jo, així, competiria un mes sencer en l'especialitat
“Ultra-morcillón”.
Després d'aquesta experiència, he
descobert el secret de l'alimentació que seguien els nens pallaresos
de la meva època: entrepans de botifarra. Una alimentació, d'altra
banda, que nosaltres no podíem ingerir perquè encara ens esperava
el viatge de tornada per les maleïdes corbes del port de Perves amb
el bus destarotat.
Fantàstiques vistes en vídeo del recorregut
