ESPARDENYADA VII

Classificació VII Espardenyada

Aquest dissabte 5 de juliol, un dels nostres socis, Víctor Romero, es va acostar a la comarca veïna del Pallars Jussà per participar de l'Espardenyada de la Pobla, una cursa de muntanya de 21 km que se celebrava juntament amb una caminada de 17km, fent una molt bona 14ª posició.

Aquí teniu la seva crònica:

A finals dels anys '80 un bus destarotat ens portava fins la Pobla i Tremp per participar a les olimpíades, córrer el cros, jugar a basquet, futbito o handbol (quan el handbol era un esport que es practicava al col·legi). Arribàvem tan marejats per culpa del port de Perves, que perdíem les competicions. A més, no sé quina alimentació seguien els nens pallaresos, però ens doblaven en massa corporal... o potser les línies d'alta tensió pegades al col·legi Ribagorçana van fer que la nostra generació fos escarransida.

Aquests records d'infància em perseguien a les 7 del matí tot conduint per les boniques corbes de Perves. Em dirigia a la Pobla per realitzar l'Espardenyada, una cursa de 21km i 1.100 metres de desnivell, i no havia tornat a competir en aquell lloc en vint-i-tants anys. Els meus nefastos salts de longitud de 3'15m i els meus intents frustrats per agafar la pilota de handbol amb una mà es passejaven en el record posant-me nerviós.

Aquest cop anava una mica més preparat, tot i que dos dies abans havia comés l'error de jugar a futbito amb companys de feina i tenia agulletes a les cames. Però m'havia entrenat treballant una mica més la punta de velocitat en les parts planes, gràcies a una competició d'asfalt de 10km. A més, havia anat a reconèixer el circuit dues setmanes abans.

Un cop a la Pobla, els 130 corredors escalfàvem pels camins propers a la línia de sortida, mentre l'speaker, el presi del CAR de Pont de Suert, Tito, anava congregant-nos a l'arc. 

Després d'una sortida ràpida per pista plana, fantàstica per trobar la posició de carrera, s'iniciava la pujada i començava l'autèntica competició amb un desnivell positiu acumulat de 1.000 metres. D'un patac. La pista donava pas als corriols, i dels corriols, als pendents de conglomerats i a les grimpades, i, fins i tot, a passos amb escales i cadenes al Salt del Llop. 

Malgrat que remuntava posicions a poc a poc, em trobava força tocat. La pujada m'estava costant més del compte i no em podia desfer d'un perseguidor que només el podria reconèixer pel soroll de la seva tos. Sabia que m'esperava una part llarga de baixada, progressiva, còmoda en unes parts, i tècnica en altres, i necessitava les cames fresques.

Al poble abandonat de Montsor no les tenia totes. En les primeres pendents de descens, els peus patien per fer-se lloc, i els turmells ho van notar. Afluixo una mica i sento l'alè dels meus perseguidors més immediats. I novament la tos del corredor anònim. Sé que perdré posicions perquè la baixada no és el meu fort, però el corriol es converteix en pista, i puc accelerar. Les cames van soles a un ritme alt. Arribo a l'avituallament del Dolmen, però no veig cap dolmen, veig al locutor del programa de ràdio La Segona Hora. Cap dels perseguidors m'ha passat.

Aquí comença una part per bosc ràpida i divertida, on un servidor es creu una autèntic trail runner. La velocitat augmenta i l'adrenalina és posa al punt màxim. El camí acaba en un pas amb cordes, a la canal del Graell, on trobo alguns participants de la caminada que tenen dificultats per superar-lo. Els passo borratxo d'adrenalina, com si fos en Kilian al Cervino. Continuo fins a la casa rural del Gramuntill, gent molt maca i hospitalària; em reconeixen de la setmana passada, quan em van oferir també aigua, ens saludem, i cap avall.

Els últims kilòmetres planegen seguint la vora del riu, en un camí força incòmode, però les meves cames han aguantat i em permeten seguir un ritme alt. Cap dels perseguidors m'ha avançat, i ja arribant a la Pobla, veig un participant al meu davant. Accelero, em poso al seu darrera, i entrem a meta pegats. La veu del super speaker Tito anuncia el nostre centre, el CEAR. He acabat en 2:02 hores, fent una 14ª plaça.

L'Espardenyada és una cursa molt pallaresa, és a dir, bastant tècnica i exigent, però alhora molt popular. Aconsegueixen l'equilibri perfecte entre diversió i competició. Com? tenint cura de preparar i netejar un circuit ideal pel corredor i caminador de muntanya, i, alhora, fer bullir un ambient festiu amb entrepans de botifarra espectaculars i cervesa artesana. Jo, així, competiria un mes sencer en l'especialitat “Ultra-morcillón”.

Després d'aquesta experiència, he descobert el secret de l'alimentació que seguien els nens pallaresos de la meva època: entrepans de botifarra. Una alimentació, d'altra banda, que nosaltres no podíem ingerir perquè encara ens esperava el viatge de tornada per les maleïdes corbes del port de Perves amb el bus destarotat.

Fantàstiques vistes en vídeo del recorregut