 |
| Carlos Cierco en plena acció |
El dia més esperat per alguns socis
trail runneros va arribar, el 6 de setembre, amb la segona edició de
la nostra UT Comtes d'Erill (80km i 5642 d+), i la seva germana
petita, la Trail Comtes d'Erill (19km, 900 d+). Una cursa plena d'història i de quilòmetres on teníem a Carlos Cierco i l'Ernest Fargues
representant al CEAR i mirant de completar el recorregut, i al
Víctor Romero i la Laura Castellarnau, a la curta.
Després de no poder completar la
Aigüestortes Epic Trail, Carlos Cierco va complir la gran proesa
d'acabar-la (i sobreviure) amb un temps de 15 hores. Laura
Castellarnau va fer pòdium en categoria femenina a la curta.
Felicitats a tots ells.
La propera cita d'aquestes terres és
la Caminada del Port. Serà dels últims esdeveniments comarcals.
Això ja s'acaba.
Classificació UT Comtes d'Erill
Classificació Trail Comtes d'Erill
Classificació cursa interna CEAR
Classificació UT Comtes d'Erill
Classificació Trail Comtes d'Erill
Classificació cursa interna CEAR
Aquí teniu la crònica escrita pel
Víctor.
COMTES I CONTES D'ERILL
La llegenda conta que Otger Cataló,
ajudat pels 9 Barons de la Fama, entre ells el primer baró d'Erill,
Bernat, van reconquerir Catalunya l'any 722, que estava en mans
dels moros. Un cop reconquerida van muntar un sopar per celebrar-ho.
Després de prendre unes copes de vi van xarrar dels projectes
futurs. El baró d'Erill va explicar que entre els seus projectes,
primer, volia imposar el feudalisme a la Ribagorça per quedar-se amb
les terres dels camperols. Després, volia omplir la comarca
d'esglésies i ermites romàniques en honor als turistes, i a
l'últim, volia organitzar una cursa de muntanya de 80 km que
recorregués la comarca. Obligaria als vassalls i als serfs a
corre-la per obrir traça.
No cal dir que eren projectes a molt
llarg termini i que en Bernat havia begut molt vi.
Otger de Cataló era més tolerant a
l'alcohol i no ho veia clar. Segons el seu parer, el projecte de les esglésies romàniques
tenia futur, i més si construïa unes pistes d'esquí al costat.
Però una cursa tan llarga era una bestiesa, molts vassalls i serfs
passaven gana o havien quedat coixos després de la reconquesta. Per
a tots ells, Bernat va decidir que paral·lelament a l'Ultra Trail
faria una cursa més curta, de 18 km.
Otger, en canvi, tenia una mentalitat
més medieval, i li va proposar que pintés les esglésies i es
deixés estar d'hòsties atlètiques, el feudalisme i l'esport no
eren compatibles en aquella època; de les dues religions, el
cristianisme tenia més tirada que el running.
Els barons d'Erill li van fer cas i,
amb el temps i les nissagues successives, van aconseguir crear un
autèntic paradís del romànic, i gràcies a les donacions
proporcionades per la família dels Erill va nàixer el Pantocràtor.
Malauradament mai es va celebrar la
cursa.
Actualment el running té més adeptes
que el cristianisme, per això, fa dos anys, el projecte es va
rescatar i va nàixer l'Ultra Trail Comtes d'Erill, de 80 km, que
recorre els camins que transitaven els barons d'Erill.
La cursa es va organitzar discretament.
Tan discretament que en aquesta segona edició no sonava ni música a
l'arc d'arribada per no molestar als veïns. Ni speaker ni res.
Discreció. La cursa més discreta s'ha consolidat gràcies a
l'esforç i la humilitat amb què s'ha creat, i enguany, han
participat uns 160 corredors i corredores.
El projecte inclou una trail de 18
quilòmetres. I és aquí on jo entro en escena. Si la comparem amb
l'Ultra Trail, la cursa petita sembla un passeig per vassalls coixos.
El nombre de participants també coixeja una mica i amb prou feines
supera els 40 corredors inscrits. 42, si contem 2 rovellons que em
vaig trobar pel camí, tot pujant a Irgo, i que poc més i m'avancen.
Aquells maleïts bolets corrien sols de tan cucats com estaven!
Tot i el nombre escàs de participants
a la trail, hi havia un nivell bastant alt. Alguns vassalls del
comtat del Pallars es van inscriure, i aquests no estan per hòsties,
es prenen el running seriosament. Si volia repetir pòdium (com vaig
fer l'any passat) hauria de treure el fetge.
La cursa va començar ràpida pel Camí
de l'Aigua direcció Llesp. L'encarregat de llançar-me, Antonio
Morilla, va fer, com sempre, la seva feina desagraïda de “machaca”,
però el ritme inicial em va obligar a buscar algun recurs que em
mantingués viu dintre del grup capdavanter format per 5 corredors.
Un cop vaig escoltar que en Kilian, per
motivar-se dins les curses, s'imagina que es perseguit per lladres o
zombis. Jo, com estava corrent per camins plens d'història i de
reconquestes, em vaig imaginar que em perseguien moros. De seguida
vaig veure que aquella rondalla era políticament incorrecta, estem
en temps d'integració social i de globalització, així que vaig
tornar a córrer sense pensar en res, només seguint al corredor del
CAR, Miguel Lucas, durant el primer tram. El grup capdavanter es va
escapar i, a excepció d'un corredor despenjat que vaig avançar, ja
no els vaig tornar a veure. Adéu al pòdium.
La pujada va començar suau seguint una
pista ampla. Tot i que vaig deixar enrere al Miguel, podia sentir la
presència d'algú al meu darrera. I si era un moro? COLLONS, EM
PERSEGUIA UN MORO! Vaig mirar enrere per aclarir el dubte: era un
runner normal, depilat, és a dir, un runner. Les endorfines
m'havien jugat una mala passada. Què esperàveu? Un moro amb túnica
pel Camí de l'Aigua disposat a tallar-me el cap? Au va!
Per si de
cas, vaig accelerar el pas, però l'home continuava al meu darrera.
No puc negar que al principi em va inquietar, en aquestes curses
estic acostumat a córrer sol, però desprès, la seva companyia va
formar part de la rutina de cursa. A més, el runner es va mantenir
respectuosament al darrera, fins i tot quan em vaig fotre de lloros
al “camp de la botella” en posar la cama dins un forat, on em
vaig tòrcer el turmell. L'hòstia va ser sonada, i no em van
avançar els dos rovellons de miracle.
Però vam arribar: un moro i un cristià, o dos runners, o dos corredors, o dos zombis. Dóna igual la
història que cadascú visqui durant la cursa, tot depèn de les
endorfines segregades. L'important és participar, i, si pot ser,
baixar 2 minuts el temps de l'any passat. Fet.
