Ara que a alguns amics els hi ha donat per dir-me Forrest Gump, vull creure que és perquè surto sol a córrer, però coneixent-los sospito que també em consideren un friki per practicar trail-footing i escriure en un blog així (que no és necessàriament d'esport). Respectuós amb la seva originalitat, a mi m'ha donat per preparar mitges maratons de muntanya, com la Volta al Pic de Cerler.
I sí, hi vaig sol. Potser aquells amics no saben que, com en Forrest Gump, acabes fent pinya amb altres corredors.
Vaig conèixer al Pablo cara amon, per un corriol fresquet i enfangat que comunica les poblacions de Benasc i Cerler, abans d'arribar al segon poble, on hi havia un avituallament. Jo seguia les passes d'un altre corredor i el varem avançar, ell va augmentar el ritme. Un cop al control vaig parar per beure aigua i Pablo va continuar, però es tractava d'una d'aquelles praderies inclinades on creixen carreretes, i vaig continuar a bon ritme fins atrapar-lo, llavors va dir amb accent maño:
-Hay que guardar fuerzas para el tramo de la Colladeta.
Eren les sàvies paraules d'un “local” que es coneixia el terreny, així que vaig seguir el seu pas que ja era prou fort, sabia perfectament a què es referia: l'últim tram d'ascens era trenca cames, com els dels kilòmetres verticals, a una alçada superior als 2000 metres.
Ho sabia per què dues setmanes abans m'hi havia acostat per reconèixer el terreny. D'aquella experiència en tinc records que s'esborren ràpid. El que no se m'oblidarà és que vaig trobar l'autèntica aventura circulant per la carretera en obres del tram de Castejón de Sos, on els camions se'm tiraven al damunt i una furgoneta va envair completament el meu carril fent la seva aparició estel·lar des d'una corba tancada. La muntanya és com és, imprevisible, però les carreteres de muntanya són com són, previsiblement perilloses, i en obres molt més.
Deixant a banda les carreteres, estudiar per on passa el terreny ajuda a preparar millor les curses. Per exemple, no és el mateix córrer a 2000 metres d'alçada que fer-ho a 1000. Aquesta obvietat és per recalcar que una setmana abans vaig visitar la Cerdanya i el Ripollès, i sabent el factor “alçada” de la cursa que m'esperava, vaig preparar un entrenament per la vall de Núria i el seu famós i català Puigmal, fent part del recorregut de la mitja marató “l'Olla de Núria”, un bonic traçat que guardo com a futur repte. Podria dir que córrer a quasi 3000 metres és una experiència única, però el dia en el que vaig pujar al Puigmal només veia dos pams davant meu per culpa de la boira enganxifosa. Durant l'ascensió vaig conèixer una jove parella de ianquis amb qui vaig practicar un bloqueig lingüístic perfecte.
Per sort el Pablo no era ianqui. Ens vam conèixer el dia de la Volta al Pic de Cerler perquè és fàcil fer aliats durant les curses. Vam fer el tram de pujada junts. A cops es quedava enrere per culpa d'un mal esmorzar, però sempre que jo perdia el ritme en un pas complicat, apareixia. Només en l'última part de l'ascens li vaig perdre la pista definitivament. Just quan ja m'havia oblidat d'ell, em va avançar tot baixant, passant-me com un torpedo. Aleshores li vaig sentir dir:
-Sígueme, soy un “local” -utilitzant la paraula en un to irònic.
La seva experiència va ser un punt a favor per tirar “recte” i no haver de seguir l'avorrida pista. Els rectes tenen els seus inconvenients, arrisques jugant-te els turmells i carregues els quàdriceps amb el perill d'engarrotar les cames i fer uns últims quilòmetres pèssims. Intuïa que les meves cames estaven millor entrenades que a la SkyRace de Vilaller i malgrat això temia el fatal desenllaç; alhora, però, m'ho passava d'allò més bé baixant sota el seu aixoplug.
El vaig seguir uns quants kilòmetres fins que vaig perdre-li la pista. Sense l'orientació d'algú que es coneix la zona, vaig fer els últims tres o quatre kilòmetres sol entre corriols empedrats i lliscosos, rels traïdores i fang còmplice.
Un encreuament amb la pista principal sense senyalitzar em va despistar per complert. Llavors vaig pensar que l'havia cagat, que m'havia sortit del recorregut de forma definitiva, i que arribaria a Benasc per la porta petita amb la conseqüent desqualificació. Corria cansat i desanimat, una combinació nefasta. Endinsant-me pels primers carrerons del poble vaig comprovar que no l'havia espifiat. Tot i així els últims metres van ser un suplici.
Ja a l'arribada la megafonia crida el meu nom. Em trobo amb el Pablo i ens felicitem. Poc després apareix un amic de Pont que feia una cervesa i flipa en escolar un nom conegut. Em mira estranyat com si Forrest Gump fos un heroi, algú de qui val la pena contar una història (o el meu aspecte era més lamentable del que pensava).
Crec que els que practiquem aquest esport volem creure que la satisfacció d'assolir reptes així ens dóna la raó. Això últim no ho escric molt convençut, el que si se és que no estem sols, és impossible estar-ho.
+21.39.39.jpg)
