CRÒNICA "LA GORMANDA", per Victor

II GORMANDA, UNA CURSA PER LA CAPITAL DE L'ALTRA RIBAGORÇA

Ara que no surto massa per les nits gaudeixo de les festes majors de dia. Per això la meva contribució a les festes de Vilaller d'enguany ha estat participar en la II cursa Gormanda, tot i estar “fora de temporada” del trail footing. Venia d'una setmana llarga sense córrer.

La Gormanda és una cursa bonica, gratuïtament bonica, de recorregut bell i explosiu pel voltant de Sant Urbà, i preparada amb el tarannà que caracteritza la gent de la que s'ha considerat “capital de L'Altra Ribagorça”.

Per aquells que no coneixeu l'Altra Ribagorça, us copio les dades que facilita la Viquipèdia:
L'Altra Ribagorça és una comarca pirinenca situada molt lluny de tot i bastant aprop de no res. Geogràficament és a l'esquerra de Catalunya, mirant el Google Maps. Els aragonesos prefereixen situar-la a la dreta d'Aragó. Es desconeixen els límits reals de la zona i les seves coordinades. Tampoc s'ha determinat quina és la seva capital. Hi ha gent que la situa al nucli de Vilaller, malgrat que la gent que ho fa viu a Vilaller. Objectivament no ens podem refiar de la dada, i no ajuda gaire el vermut casolà que prenen els diumenges; per alguna raó simpàtica els hi diuen “gormands”, tot i que no és per la seva rigorositat alhora d'abordar el tema.

Personalment me'ls crec quan diuen que Vilaller és la capital, aquell vermut no enganya.

Polèmiques a banda, La Gormanda és un duel un xic desigual entre menja-gossos, gormands i turistes. I dic “desigual” perquè no és el mateix córrer el quart dia de les festes del teu poble, com era el cas dels gormands, que fer-ho fresc, com va ser el cas dels menja-gossos de Pont. En tot cas, això era el de menys. L'objectiu principal que uns i altres compartíem era passar-nos-ho bé durant una estona agònica. Aquest és el contrasentit dels corredors, vinguin d'on vinguin.

El perfil de la cursa no enganyava, els 5km i 200 metres de desnivell positiu la caracteritzava com una cursa ràpida. Sabedor d'això, Alejandro, corredor local del Centre Excursionista de Vilaller, va prendre la iniciativa en els primers quilòmetres fent una sortida que sorprengué als experimentats corredors del CAR. La seva velocitat inicial va “treure de punt” més d'un en les dures rampes de pujada pels corriols empedrats i lliscosos. Però els atletes de Pont, amb SuperMario al capdavant, no es van rendir, i abans d'iniciar la impressionant baixada exprimiren la maquinària situant-se en les primeres posicions que no abandonarien fins pujar al pòdium de paques que havia preparat l'organització.

Per la meva banda vaig defensar el CEAR i el meu segon equip, el “Run to the Hills Team”, amb una samarreta d'Iron Maiden que poc més i em costa un cop de calor (tot i ser transpirable). Però el patiment s'ho valia, Vilaller is diferent! A més vaig aconseguir una setena plaça.

Finalment varem guanyar els 50 corredors, organitzadors, voluntaris i públic en una tarda que poc desprès es convertiria en preludi de l'apocalipsi per culpa d'una pluja intensa. En aquell moment ens van oferir com a premi una exhibició del ball tradicional Tatero.

Us hi heu fixat mai que les pubilles vesteixen una disfressa que no desentonaria en un concert de Kiss? Penseu-hi.