ARA QUE M'HA DONAT PER córrer un parell de dies per setmana si l'aspecte muscular em respecta, vaig decidir fer el salt a les curses de muntanya. Em vaig inscriure a la SkyRace de Vilaller. 21Km i uns 1340 metres de desnivell positiu, tot i que a mi em van sortir 19 km, sense agafar dreceres, eh! Era la meva segona cursa oficial -la primera va ser una altra clàssica d'aquestes contrades, la Faiada, d'11km-.
El fet d'inscriure'm semblava una bona idea un mes enrere, però un cop ha arribat la data em tremolen les mans clavant els maleïts imperdibles del dorsal. Em queda força tort. Un 390 alacaigut.
Davant el meu horitzó s'obre un món desconegut, el de la mitja marató, a més no sé com respondré en competició. La distància dels 21 km marca el límit de les meves sortides, i només l'he realitzada per entrenar específicament aquesta cursa.
Acostumat a córrer sol pel Pirineu, em sorprèn haver d'envoltar-me de gent. Em sento un estrany entre cames depilades i fortes cortesia del DIR.
Els integrants dels Club Excursionista de Vilaller acaben apadrinant-me mitja hora abans de començar, i la Núria ens treu unes fotografies segellant l'aliança dels dos clubs, el meu, el CEAR, i l'altre el CEV, ambdós organitzadors de la cursa.
Portem un braçalet de condol per la mort de l'alpinista Juanjo Garra.
(Paràgraf de silenci)
Un cop situats a la sortida veig als integrants del Club Atlètic Ribagorçana preparats com dos feres plenes d'energia per donar el millor. Javi va fer un temps increïble l'any passat. Intercanviem unes paraules i "al lío".
La cursa comença molt ràpida. A la Faiada també vaig tenir aquesta impressió, però en aquell cas ho vaig justificar per la distància inferior. Procuro seguir a l'Oscar del CEV en els primers quilòmetres, però ell també va molt ràpid. No vull començar traient la llengua, necessito accelerar les pulsacions i la respiració progressivament, no de cop. Necessito ubicar-me, palpar el pols del terreny i creure que controlo la situació, i només puc controlar lo desconegut des del darrera. A la cua em sento còmode, ja tindré temps de trobar el meu ritme. Allò que en diuen "anar de menys a més".
El primer quilòmetre per pista deixa pas als bonics corriols de la zona de Sant Urbà direcció Montanuy. Baixa aigua i el fang es pega a les meves cames, la inclinació augmenta i el ritme dels corredors descendeix tant que es forma el famós embut. No m'importa, però així que puc començo a avançar, i sense adonar-me'n, la meva cursa ja ha començat.
El desnivell positiu m'agrada. Em sento més còmode que la canalla que fa la cursa de 10 km; a excepció dels cracks, són categories júniors que corren ràpid quan el terreny és benèvol. No és el cas i guanyo posicions. Em creuo amb l'Òscar i amb altres integrants del CEV. Continuo avançant posicions pel terreny forestal del Coll de la Forca sense haver de forçar més del convenient. A l'avituallament noto que serà un dia molt calorós i em tiro aigua pel cap. Tito, president del CAR, m'informa que vaig ben posicionat.
El desnivell positiu m'agrada. Em sento més còmode que la canalla que fa la cursa de 10 km; a excepció dels cracks, són categories júniors que corren ràpid quan el terreny és benèvol. No és el cas i guanyo posicions. Em creuo amb l'Òscar i amb altres integrants del CEV. Continuo avançant posicions pel terreny forestal del Coll de la Forca sense haver de forçar més del convenient. A l'avituallament noto que serà un dia molt calorós i em tiro aigua pel cap. Tito, president del CAR, m'informa que vaig ben posicionat.
En aquest moment, però, hi han un parell de baixades on la gent aprofita per prémer la maquinària. Conscient que només és el principi, únicament forço per saber en quin estat estic, si les molèsties al turmell i a altres parts de la cama esquerra em venceran o no. Poso el freno i em preparo per allò realment dur: la pujada al Comadelo, una espècie de KM Vertical que comença a Castanesa.
Mans sobre els genolls i cara amon. Torno a agafar un ritme suportable que em permet avançar la gent que m'ha passat en el terreny més planer, fins i tot veig nous competidors, entre ells els del CAR. Arribo a la posició on es troba Javi i tots dos ens posem a xarrar fins al cap del Comadelo.
Al cim ens espera un avituallament com Déu mana i cares conegudes que ens saluden. Xavi s'ofereix a fer-me un massatge i jo, que em prenc els avituallaments seriosament, amb pausa i tranquil·litat, accedeixo, no cal precipitar-se per afrontar el que vindrà: una baixada infernal. Quan mirem els perfils dels desnivells acumulats només ens fixem en els de pujada, pensant que els de baixada es fan mecànicament. Gran error.
Començo amb la rutina dels passets petits, vigilant on trepitgen els peus, inclinant el cos cap enrere per no accelerar més del compte. Agafo un ritme prou decent perquè ni avanço ni m'avancen. Ja ho pagaré, ja. Novament trobo al Javi, amb qui faré la resta de la baixada, deixant enrere un parell d'acompanyants més. Entrem en la zona boscosa on una autopista de sender ens dona la benvinguda, una autopista de l'infern. Visualitzem Ginast als nostres peus, però mai acaba d'arribar. En aquell moment, a mig quilòmetre del poble, les meves cames diuen "prou" i he d'afluixar el ritme. Javi s'allunya amb un altre competidor.
Ja situat a l'avituallament del poble de Ginast, comença el meu calvari. Queden dos quilòmetres planers per una pista ben fresada. En els meus millors somnis em vaig fer la il·lusió que serien un passeig gloriós on recolliria els fruits aconseguits, però representen una baixada al pou del dolor muscular i la derrota mental.
Fins aleshores no em creia molt competitiu, però ara em sabia greu que els demés corredors m'avancessin en aquesta última part. No aconsegueixo mantenir un ritme constant, i he d'anar parant tan bon punt el terreny s'inclina lleugerament. Sento passes al darrera i prefereixo no mirar per no saber quantes posicions perdré. En l'última pujada dins el poble de Vilaller em passa la primera classificada femenina i un acompanyant. Ja m'és igual, he fet tot el que havia de fer i millor del que em pensava, molt millor! A l'arribada la gent aplaudeix i jo els hi torno agraït el gest. Em diuen que he baixat de les 3 hores, un temps discret en el resultat global però impensable fins fa poc per a mi.
Això del running en les esferes populars és més una qüestió de dedicació, i ara que m'ha donat per practicar esport a l'atur, tinc tot el temps del món, així que encara puc donar una mica més de mi. Segur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario