ULTRA TRAIL SERRA DE MONTSANT (HALF 44km), 18-10-2013

Uns 90 corredors van participar aquest dissabte en el Half Trail Serra de Montsant, proba que tenia un recorregut de 44 km i un desnivell positiu de 2000m. Aquesta cursa formava part d'una serie de curses, amb diferents distàncies, dins de l'Ultra Trail Serra del Montsant, curses que recorrien part del Parc Natural de la Serra del Montsant.

Ernest va participar-hi, i tot i la calor, va acabar en la 20ª posició de la general, el 13ª de la seva categoría, amb un temps de 6h00'18".


tots els resultats:

http://www.naturetime.es/ftp/353_20131020095728.pdf

CRÒNICA ULTRA TRAIL SERRA DEL MONTSANT (HALF 44km), per ERNEST

El dissabte, 19 d'octubre, vaig anar a córrer la Half Trail Serra del Montsant. La sortida era a Cabacés a les 12,00 h. i l'arribada a Cornudella de Montsant, amb un desnivell de 2000+ aprox.

Tot i estar núvol, la temperatura era alta i la sensació de molta xafogor.

Els primers 23 km., que vaig fer en 2,35 h., van anar prou bé, però el més dur encara havia d'arribar. A partir d'aquest moment vaig començar a tenir rampes a les cames i vaig decidir caminar els trams més pendents. Poc a poc i gràcies a la col·laboració d'un altre corredor, vaig poder acabar en condicions i en 6,00 h.

Cal dir que la organització va ser impecable en tots els sentits. Traçat molt ben marcat, seguiment on-line perfecte, avituallament molt correcte i molts voluntaris que van fer possible que la cursa fos un èxit.

CRÒNICA TRAIL COMTES d'ERILL, per Victor

Fi de temporada: Trail Comtes d'Erill

Corrent amb el Carlos Cierco, principis dels '90

Ja fa un temps que em va donar per competir. La primera cursa oficial va ser aquest abril fent el recorregut curt de la Faiada. Em vaig estrenar nostàlgic, tot recordant els vells temps de les olimpíades infantils; d'aleshores ençà no havia lluit dorsal... ni serrell al cap. El serrell ja no té remei, els implants són una broma pesada que li han pres a actors com Nicolas Cage i John Travolta, però he solucionat el tema del dorsal amb un estiu intens d'acumular entrenaments, competicions i brics de caldo Aneto. Això sí, no he après a penjar-me recte el maleït número.

Vaig començar prenent-m'ho com una experiència diferent, i al principi no podia evitar trobar-me un estrany, però l'ambient em va anar conquerint. Desprès van venir les ganes de donar el millor de mi deixant que l'esperit competitiu s'obrís pas. Els resultats han estat inesperats (he aconseguit dues setenes places).

Pensava que al mes d'octubre ja aniria amb crosses, però no, m'aguantava dempeus, i volia acomiadar la temporada amb un resultat especial. Vaig decidir que havia de provar-me anant una mica més enllà, entrar de ple en el joc de la competició des dels metres inicials.

Així arribem a la UT Comtes d'Erill. Per alguns era la cita de l'any. Una bestiesa de cursa no apta per a tots els corredors, on per descomptat m'incloc (ni més ni menys que 80 km!). Malgrat tot, van crear una mini versió de 18 km i 950 de desnivell positiu, una autèntica temptació feta a casa. No hi havia molta gent inscrita i intuïa que podia quedar entre les 6 primeres posicions, o com a mínim fer una cursa complerta.

Vaig passar les últimes 3 setmanes entrenant-me per a l'ocasió, provant el recorregut, fent entrenaments de qualitat, estiraments diaris, i tot allò que posa a la revista Runner's World.

El dissabte dia 12 a les 5 del matí em vaig aixecar per esmorzar 3 hores abans de l'inici de la cursa, com marquen els manaments de Fermín Cacho (abans que Fermín Cacho es mengés a Fermín Cacho). En aquelles hores de la matinada un encara es pregunta per què fa el que fa, d'aquí que la gent a l'atur no acostumi a llevar-se tan d'hora.

Vaig sortir de casa corrent per escalfar. Un quilòmetre i vàries sèries de velocitat desprès em trobava amb els companys de cursa a la confraria de Sant Sebastià; amics de casa, del CEAR, del CAR i del CEV a més de cares desconegudes. Em miro amb admiració la gent que ha preparat el repte majúscul i això em fa oblidar una mica el meu propi repte, o sigui, quedar entre els 6 primers, així em trec pressió.

A les 8 comença la cursa. Els participants de les dues modalitats sortim alhora. Em col·loco entre les primeres fileres per controlar la gent que portarà el pes de la cursa. És una posició nova per a mi, sempre m'havia plantejat les curses de menys a més. De molt menys a més, vaja. O sigui, des del darrera de tot.

De seguida comprovo que hi ha un grup de 5 corredors que prenen la iniciativa. Se'm fa difícil agafar-los però miro de no perdre'ls de vista, conec les meves virtuts i els trams plans no són una d'elles. Sóc el sisè, així que estic complint els objectius, però he començat més fort de l'habitual i no sé com respondran les cames.

Els 2 km inicials són totalment plans, els 4 restants formen tobogans trenca-cames. El veritable desnivell comença a Llesp i acaba passat Irgo, moment tàctic on crec que podria remuntar, si no és massa tard.

Un corredor del grup davanter es para per esperar a algú i el passo. Tan de bo fos tot així de fàcil, o no, potser llavors no tindria gràcia.

Al Camí de l'Aigua ja corro totalment sol pels seus ziga zagues divertits. Mantenir la cinquena plaça pot ser un gran objectiu. Arriben el petits ponts de fusta i amb ells les rampes de pujada on em sembla veure al grupet. És un bon senyal.

Desprès de la pressa de Llesp tornen els trams plans de pistes amples, baixo el ritme per beure una mica i descansar les cames. Ja no veig al grupet capdavanter, se'ns dubte li han fotut fort.

Comença la pujada on hauria d'activar les meves armes, però potser he estat massa conservador. Realitzo els primers km de pujada per pista ampla amb la mirada centrada en els meus peus i la concentració fixada en córrer en tot moment.

La pendent augmenta per un corriol i veig davant meu al primer despenjat del grup capdavanter. El passo. Ja vaig quart. Camino a estones tan ràpid com puc per zones de prats inclinats on em trobo un altre despenjat. Aquest em costa més passar-lo, sembla que ha accelerat així que m'ha vist, però pujo més ràpid que ell. Ara vaig tercer.

Sento al darrera meu el soroll d'uns pals de trekking cada cop més a prop fins que dues cames d'atleta pro ajudades per bastons es posen a la meva alçada, no puc aixecar més la vista, sé el que vindrà i em resigno a perdre una posició, és impossible seguir el seu ritme. L'home desapareix i en el seu lloc apareix un altre competidor en l'horitzó. Aquest no se'm escapa, penso, he de recuperar la tercera posició. LA TERCERA POSICIÓ! Fins fa poc lluitava per fer bona cara i ara tinc a tocar la tercera posició!

Foto de l'Alejandro amb Vane animant

Abans no pugui atrapar-lo arriben els murs de l'església d'Irgo on es troba l'únic avituallament. Aquí sé que perdré temps, sóc dels que necessiten fer un kit kat. Passada l'última corba sento la Vane animant-me! L'Alejandro em fa fotos i un grupet de gent del país m'animen a tope. Agraït agafo un vas de beguda isotònica disposat a quedar-mi tot el matí en aquell paradís. Tito, però, no està disposat a deixar-me descansar. Em diu que si continuo corrent aconseguiré la segona posició. De fet pràcticament m'obliga a seguir, li dono el vas que quasi no he tastat, agafo un tros de plàtan i cap amon ple de motivació. Adéu al paradís. GRÀCIES GENT!

SEGONA POSICIÓ! No anava quart? Doncs no, la màquina de pujar era el primer competidor de la Ultra, i el tercer de la trail ha parat a l'avituallament, però ha sentit tota la conversa amb el presi del CAR i em persegueix.

SEGON, SÓC SEGON! M'emociono tant que m'ofego, i el plàtan tapa el poc aire que accepten el meus pulmons. Per uns moments penso que m'avançarà l'home que ve al darrera, i li facilito la maniobra, jo estic per demanar una ambulància, o potser ell domina la tècnica del boca a boca, però la sola idea em fa recuperar l'alè.
Arribo a una pista ampla amb vistes espectaculars de l'ermita de Sant Salvador, toca el sol, les meves cames es troben força bé i els pulmons s'han recuperat del tot, ha estat una mala passada de l'emoció.

Un cop a l'ermita comença la baixada de veritat per un terraplè inclinat i divertit. El meu perseguidor es limita a seguir-me, em conec la zona i les meves passes avancen segures en mig de moreres i pins joves. El pitjor es haver d'acotxar-se per passar els vaquers de filferro que separen els camps. En un d'ells se m'enganxa el bidó, el fa caure i he de recular per repescar-lo, en aquell moment m'avança el meu perseguidor. No és el mateix que em seguia des de l'avituallament, és un que he avançat pujant. Seguim corrent, i veig com s'escapa una mica. Davant, no molt lluny, apareix el primer classificat. Suposo que ha afluixat i ens permet anar a tots tres més o menys junts. Això dura poc, en un tres i no res em torno a quedar sol.

Arriba un altre vaquer. Procuro que no se m'enganxi el bidó per segon cop, així que l'aixeco per fer-me un bon espai, però el puto filferro està electrificat com si fos una tortura per a corredors. Tot i així, la descàrrega em fa accelerar. Això si que és un bon motivador!

Ja en terreny del GR, desconegut per a mi, necessito la referència de les cintes en tot moment. No sempre les trobo i em perdo en un parell d'ocasions. L'últim cop em desvio uns 150 metres i he de recular. Segurament acabo de perdre les opcions de pòdium, i em relaxo una mica, no veig ningú ni al darrera ni al davant, i el Pont de Suert és a tocar. Fins i tot em paro un parell de cops per lligar-me les sabates. Vaig molt còmode de cames i de cor, i he fet una bona cursa. El somni del pòdium ha estat a prop.

Arribo al “campo de la botella” i em trobo amb Mateva. Li pregunto la posició i em confirma que continuo tercer. SÓC TERCER! Ara si, ja res pot fallar, fins i tot tinc les cames preparades per fer un sprint final en cas que sigui necessari. Travesso el poble i a l'arribada esperen els incansables suporters: Tito, Vane, Àlex, Gerard, Maje, etc.

Anys '80 compartint pòdium amb el presi del CEAR

Ho he aconseguit, he fet el millor final de temporada que m'hauria imaginat mai!

L'únic que em fa por es haver deixat el llistó massa alt per la propera, en cas que n'hi hagin més de temporades. Mai es sap si disposaré del temps i la motivació que he tingut en aquesta. Tot i així sempre em quedarà el pòdium, i la gent em recordarà com el crack que un dia va aconseguir una tercera plaça, i dirà: “aquest podia haver estat una màquina del trail running”, i...
D'acord, ja em prenc la pastilla. Tornem a la realitat. Va ser una cursa on faltaven moltes màquines de l'especialitat, però l'oportunisme és de vegades una virtut. De vegades.

Això és tot! Propera estació: Sant Silvestre, si tot va bé. Abans, però, dir-vos que no us perdeu les aventures d'una comarca tan interessant com l'ALTRA RIBAGORÇA. En breus tindreu notícies. Estem enllestint una petita guia.

TRAIL I ULTRA TRAIL COMTES d'ERILL, 12-10-2013

Aquest Dissabte 12 d'Octubre es va cel.lebrar, amb sortida i arribada al Pont de Suert, la TRAIL COMTES D'ERILL (TCE) i l'ULTRA TRAIL COMTES D'ERILL (UTCE), una de les probes més importants i esperades de la temporada pels corredors de muntanya ribagorçans, ja que és la 1ª ultra que s'organitza en aquest territori. Les curses, que organitza el CEAR, ( amb l'empresa BACK IN TRACK), va reunir uns 115 corredors.

Pel que fa a la TCE, 45 participants van còrrer pels 18 km i uns 2.000m de desnivell acumulat del seu recorregut, entre ells 2 socis del CEAR; Victor ,que va aconseguir una meritòria 3ª posició, i Ivan.

-Victor Romero; temps 2h04'09"/ 3ª posició
-Ivan Garcia; temps 2h33'31"/ 16ª posició

Tots resultats TCE:

https://www.inscripcions.cat/utce2013c/classificacions


Pel que fa a la UTCE, 70 corredors van desafiar els 80 km i els 11.000m aprox. de desnivell acumulat, entre ells 3 socis, encara que solament 2 van podre finalitzar-la, Montse i Alex, ja que "Percha" va haver d'abandonar per problemas musculars. Destacar la 2ª posició de Montse, (que és com la 1ª posició), ja que va creuar la línia d'arribada juntament amb la seva companya Marta Rosell, que va ser 1ª.

-Montse Coll; temps 14h21'33"/21ª General / 2ª Fémina
-Alex Iranzo; temps 1503'27"/ 24º  General/ 21º Sénior
-Carlos Cierco; abandona

Tots els resultats UTCE:

https://www.inscripcions.cat/utce2013/classificacions





Sortida de la TCE i UTCE



III VERTICAL ARAN, II MEMORIAL TONET, 06-10-2013

Aquest Diumenge es va cel.lebrar a Vielha la III Vertical Aran, II Memorial Tonet, una cursa d'uns 1.200 m de desnivell positiu en 4,5km de distància, i que té com arribada el pic del Montcorbison (2.170m). Tot i el dia cobert amb bromes baixes, habitual de la zona, 3 socis del CEAR van desafiar el mal temps i van anar a participar en aquesta prova, on van trovar-se una seixantena de participants, entre ells, el campió, Agustí Roc.

Els resultats dels nostres:

-Albert Palacin; temps 1h10'30", posició 27
-Gerard Subirà; temps 1h13', posició 33
-Marc Garcia; temps 1h17', posició 44

ENHORABONA!!!!

tots els resultats;  https://www.facebook.com/photo.php?fbid=675244209167201&set=a.549454901746133.129828.100000448849496&type=1&theater

CRÒNICA III VERTICAL ARAN, II MEMORIAL TONET, per Marc Garcia

III VERTICAL ARAN  (II MEMORIAL TONET)

 

... o  com passar d’una excursió a un Km vertical passant per la fira de Les.

 

El diumenge havia de ser un dia d’excursió.  Havíem planejat de fer la travessa de Senet a Barruera  l’Albert, mon cunyat Toti i jo, ja havíem quedat i tot quan apareix el “liante de turno” de Gerard...

-          “Demà fan una cursa a Vielha! Hi anem i la fem de tranquis?”

Tothom sap que “cursa” i “de tranquis” amb Gerard i Albert no és possible, i jo també ho sabia! Però tot i així em vaig deixar convèncer (no va costar massa tot cal dir-ho).

Sortim els 4 coixos (si... val a dir que no estàvem pas al 100%) de la Vall de Boí amb un dia radiant que va anar deixant de ser radiant conforme ens apropàvem al túnel de Vielha.  Passat el túnel ens comencem a fer caqueta i l’opció d’anar a esmorzar a la fira de Les va guanyant força.

Boira, fred i pluja.

Tancats dins el cotxe a la zona de sortida acabem decidint que ja que hi som ni que sigui per la samarreta ens hem d’inscriure.

Massa “pros” veig per aquí... Agustí Roc, Jordi Marco...

Després d’un suau escalfament (que sinó em canso massa i m’entra el flato) es dona la sortida neutralitzada fins la rotonda de Vielha d’on sortirà la cursa.  Tot caminant ja veiem les primeres pales de pujada al Montcorbison per damunt de Casau marcades amb cinta.... sembla força “arrinbent” , que diuen es aranesi... a mi em semblava que desplomava i tot!

I efectivament, després de sortir més aviat tranquil·lets i passar Gausac i Casau comença la pujada de debò, allò si que era una “subida del porciento”!! Gerard i Albert van per davant meu i porto a Toti xafant-me els talons.

Està clar que era dia per portar els bastons, tot i que en molts trams m’és còmode anar pujant a 4 grapes.

La boira no s’aixeca, però almenys no fa fred ni plou, i la veritat és que per mí millor així, el sol i la calor em maten.

La pujada està impecablement marcada i el fet de no deixar de vista a Gerard em motiva i a estones fins i tot em trobo a gust pujant i quan el pendent ho permet faig alguna trotadeta.  Fins i tot veig a Albert, que va el primer dels 4, un moment... està menys lluny de l’habitual, això va bé!

No teníem referències ni de distància ni de desnivell, però començo a passar-les “putes” quan portem 900m+ i menys de 4km... les cames ja no donen per gaire més, i conforme s’acosta la meta i el pendent torna a fer-se cada cop més dret i relliscós el meu ritme va baixant al mateix temps que em van avançant corredors.

Finalment arribo a dalt de tot, envoltat de boira, després de 4,66km i 1.170m+, estic mort però molt satisfet !  I tot en 1:17:40! Albert ha fet 1h10, Gerard 1h13 i el Toti 1h 21.

 

 

 

CRÒNICA CAMINADA DEL PORT- MEMORIAL JUNJO GARRA, per VÍCTOR

Ara que m'ha donat per fer un descans en el món del trail footing, i així ho havia anunciat en aquest blog, em dedico a realitzar caminades de resistència, com la “Caminada del Port”... i corrents. La vida és un xic contradictòria. Això ens ensenya a no refiar-nos-en de la informació que pulula pels blogs i per Internet. Com a mínim, no us en refieu de la informació d'aquest blog.

El fet de saber que calia preparar una distància llarga de muntanya a finals de temporada em va portar a provar noves disciplines, com són les curses curtes d'asfalt. Aparentment és un raonament sense molta lògica, una cosa no té massa a veure amb l'altra, ni en distància ni en superfície, així que tampoc us en refieu de la meva lògica. Jo no me'n refiava dels meus turmells i si em matxacava per muntanya arribaria a la cita molt tocat.

El cas és que de forma il·lògica (o no) em vaig inscriure a la Cursa de la Mercè. És una competició popular de 10 km teòrics on l'objectiu bàsic és esquivar milers de participants (es van inscriure 17 mil ànimes). Són 10km teòrics, però n'acabes fent 12 degut als ziga zagues indispensables per avançar la gent.

Era la meva primera cursa per asfalt i em van situar al darrera del tot perquè no tenia cap registre anterior, al calaix 8, així que vaig passar l'arc de sortida a 4 o 5 minuts de l'inici oficial. Se'm va fer una mica estrany tot plegat, però entretingut. Malgrat el temps que es perd trobant un ritme constant entre la gentada (feina utòpica), vaig fer un temps real de 44:14, prou bé! Espero que ara em tinguin una mica més en compte i pugui córrer al costat de gent del meu registre sense haver de pujar-me sobre la vorera per avançar, tot i que sospito que els runners es situen allà on els hi rota.

I dels 17 mil participants de la Cursa de la Mercè, a les 45 persones de la Caminada del Port. Penso que aquí es troba la diferència: en un lloc són “participants” anònims que formen una massa de “runners”, en l'altre són “persones” més o menys properes que formen un grupet d'aventurers retent homenatge a l'alpinista Juanjo Garra. Però no em feu cas, és una distinció subjectiva.

Sigui com sigui, la Caminada del Port és una petita aventura proposada per la gent del CEAR, el CEV, els Volentaris de la Val d'Aran i els ajuntaments, extreta d'una idea original d'en Quique Farrero. 45 km i 1800 metres de desnivell acumulat així ho indiquen. Travessar el camí del Reganxo direcció Vilaller sota la lluna plena seguint el llum d'un frontal forma part de l'aventura; patejar la vall de Barravés sencera suportant el canvi de temperatura de la matinada, és una aventura; i enfilar-se al port de Vielha allà on comencen les muntanyes escarpades de Mordor, és tota una experiència.

L'aventura arriba al clímax en aquest últim tram. Pujar el port i baixar-lo és creuar el vèrtex que marca el bon temps del clima atlàntic, un esforç titànic tenint en compte que molts de nosaltres portàvem 30 kilòmetres a les cames. Tampoc se'n lliuraven els 40 aventurers que van sortir de Senet. A tots ens esperava en aquest punt el major desnivell acumulat de la caminada, un regal final entregat com una clatellada desprès de guanyar-nos-la en una rifa d'hòsties. Aventura en estat pur allà on les llegendes diuen que els ribagorçans hem perdut terres frontereres en competicions similars contra els veïns de la Vall d'Aran (si no sabeu de què us parlo, llegiu el post anterior). Aventura en estat pur allà on hi ha camuflat un tros d'història recent tot pujant pel port, on la concentració de búnkers de l'època franquista és notòria (diuen que formaven part d'una línia de defensa preventiva, no fos cas que als europeus dolents els hi donés per conquerir un país que agonitzava)

Suposo que tots els que ens vam trobar a les 4'30 del matí a la Confraria de El Pont de Suert tenim una història de l'experiència. La meva és l'aventura d'un menja-gos, dos gormands i un crema-sants, espècies autòctones de la Ribagorça que van unir forces per fer camí. És la història d'un vàter a Senet cedit per cortesia dels familiars de la Fonda Mas, i és la història d'un caldo tetabrik “Aneto” carregat a la meva motxilla. Pel camí vam trobar aliats, i a cada avituallament voluntaris de luxe, gent increïble com els germans Franco de Vilaller que desprès havien d'anar a obrir la Fonda Mas, com José Luís de la Carnisseria Porté-Stop i tants d'altres; o esforçats organitzadors com Xavi Porté, Mateva, Míriam, o la gent del SEM que van fer que l'aventura fos més fàcil.

La meva és una història de tantes altres, i en totes només una persona va arribar primer, el Percha, fent un carrerón, però tots els demès vam ser els guanyadors d'una experiència única.

Les curses d'asfalt estan bé, ara jo ho sé, però les de muntanya en una nit i un dia com el que vam tenir són especials.

I ara si, tanco la primera temporada de trail footing. Prometo que és l'última cursa de muntanya d'enguany, prometo no inscriure'm a la germana petita de UTComtesd'Erill, de 18 km i 980 metres de desnivell positiu...

CAMINADA DEL PORT- MEMORIAL JUANJO GARRA, 21-09-1013

Aquest dissabte al les 5.00 de la matinada es va donar el xiulet de sortida a la I Caminada del Port- Memorial JUANJO GARRA, organitzada conjuntament entre els ajuntaments, el CEAR, el CEV, i el Voluntàris Vall d'Aran. Aquesta és una caminada de resistència que uneix les poblacions de Pont de Suert-Vilaller-Senet-Vielha, tot travessant pel Port de Vielha. Hi havia dos recorregunts; un de 45 km de distància entre El Pont de Suert i Vielha, i un altre de Senet a Vielha de 23 km. Uns 85 participants, entre les dos modalitats, van disfrutar d'un recorregut ple d'històries i d'un dia magnífic per disfrutar de la muntanya, i del molt bon ambient de la prova.

Pel que fa a la participació dels socis del CEAR, 6 van ser els valents que van pendre la sortida des d'El Pont de Suert. Entre ells, destacar a Carlos Cierco, (Percha), que va ser el 1er classificat.

ENHORABONA A TOTS!!!

-Carlos Cierco; temps 5h59'45"/ 1er Absolut
-Victor Romero; temps 7h12'53"/ 8º General/ 7º Sénior
-Josep Farré; temps 7h46'53"/ 11º General/ 9º Sénior
-Ivan Gracía; temps 9h27'53"/ 27º General/ 22º Sénior
-Lluís Florit; temps 9h41'21"/ 29º General/ 23º Sénior

tots els resultats;

https://www.inscripcions.cat/caminadadelport2013/classificacions